La noia de la pluja

Sempre és agradable gaudir d’un film poètic, i més en el panorama actual en què l’espectador està acostumat a trobar-se envoltat de cinema tan banal. Per sort, cinematografies com la iraniana, que encara continuen arribant en comptagotes, aporten la necessària (i saludable) aportació d’alenada d’aire fresc a l’ambient. Aquest és el cas de Baran (Lluvia), guanyadora del premi a la millor pel·lícula al festival de Cinema de Montreal i guardonada en diversos apartats artístics en festivals com el de Gijón i Oslo. Es tracta del darrer treball de Majid Majidi, un dels cineastes iranians més reputats, conegut per ser el primer cineasta del seu país autor d’una pel·lícula candidata als Oscar, l’esplèndida Children of heaven.
Majidi ens presenta aquest cop una obra en què torna a mostrar com pocs la realitat del seu país, fent ús del seu peculiar estil entre poètic i naturalista. I ho fa com és habitual: a partir de la mirada d’un noi. En aquest cas la de Lateef (Hossein Abedini), un jove obrer iranià que treballa a la construcció, el qual no sols és testimoni de les dures condicions laborals dels treballadors afgans en situació il·legal, sinó també de l’autèntic descobriment de l’amor i del seu poder per transformar les persones (com ell mateix, que es torna generós, bo i entregat).
Una història aparentment simple que està estructurada en dues parts clarament diferenciades. En la primera, després d’un ròtul inicial que informa l’espectador que a l’Iran resideixen actualment un milió i mig d’afgans, el relat arrenca mostrant quasi bé de forma documental com sobreviuen una part d’aquest emigrants, treballant il·legalment sense papers i en una situació poc digne com a peons a la construcció (per què sí, també a l’esmentat tercer món existeix l’explotació de mà d’obra barata). Pel que fa a la segona, la narració deriva a una entranyable història d’amor (impossible?) entre el protagonista i la noia del títol, Baran; fragment que recorda a altres pel·lícules iranianes com ara A través de los olivos, de Kiarostami. Un gir argumental que, per altra banda, tot i que proporciona alguns dels moments més bells i poètics, estèticament parlant, no funciona a nivell general tan bé com la primera part, la de l’al·legat de caire social.
No obstant això, Baran no deixa de ser una nova demostració de la capacitat que té Majidi, segurament el més acadèmic dels realitzadors iranians, d’extreure un cabdal de suggerències a partir d’una trama anecdòtica; així com de la seva remarcable cura en la planificació, posada en escena i el muntatge. I és clar, no voldríem deixar de mencionar la força que també transmeten aquesta colla d’actors no professionals que, sense cap noció preconcebuda sobre com col·locar-se davant una càmera, són capaços d’oferir tota una lliçó de naturalisme.

Jordi Camps i Linnell
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona