"SEPTIEMBRES"
Sinopsi:
"Septiembres" se submergeix en el complex univers carcelari per explorar les dificultats dels interns per mantenir relacions sentimentals. La presó madrilenya de Soto del Real és l'escenari d'una trobada musical celebrada anualment on coincideixen personatges vinguts de diferents presons per cantar i escenificar una certa normalitat que de seguida es veu substituïda per la crua rutina.
Cinema Truffaut
La vida (a vegades) és un tango
Carles Bosch és un periodista que es va donar a conèixer entre el públic català, primer, en els reportatges setmanals que ofereix TV3 a 30 minuts, dirigits per Joan Salvat, i més tard amb la pel·lícula que va anar als Oscar Balseros (2002) que, co-dirigit amb Josep M. Domènech, li va donar el reconeixement internacional. A Balseros, que també es va estrenar a Girona en el Truffaut, Carles Bosch ja apuntava a fer un recorregut per les experiències d'una sèrie de personatges que la vida no els hi era favorable.
Ara, a Septiembres i en solitari, Carles Bosch ens porta a revisar la d’uns altres personatges que la vida tampoc els hi ha anat de cara. Com a la cançó de Carlos Gardel «cuesta abajo» que comença dient: «Si arrastré por este mundo la vergüenza de haber sido y el dolor de ya no ser...».
Prenent com a pretext el concurs de cançó que cada any es celebra pel mes de setembre a la presó de Soto del Real de Madrid, on hi participen els finalistes de les diverses presons d’Espanya, Bosch ens mostra una varietat de personatges i les seves circumstàncies. Primer en el seu ambient quotidià, a la presó, i llavors amb els companys que han de competir, per tornar després del festival, al seu lloc d’origen i així fins a la pròxima trobada l’any següent al mes de setembre.
Durant tot aquest període veurem i viurem els seus sentiments més intimis. Els seus amors i desamors. Les seves reflexions i el perquè es troben en aquella situació i com era el seu passat. Però sobretot ens adonarem que aquesta gent, a dins a les presons s’han muntat un món amb tots els seus problemes, i també amb els seus (pocs) moments dolços. Això si, sempre pendents dels que estan a fora, els que pertanyen en el món que les males circumstàncies els hi va fer deixar. Viuen constantment entre dues vides, la real (a la presó) i la del record (la del carrer).
Coneixerem a la gent que han conegut en aquesta nova situació i en la que tots hi tenen un final d’estada incert. També, i sobretot, els enamoraments entre parelles. Fins hi tot, un argentí que no ha volgut dir als seus companys de presó ( però si a nosaltres, espectadors de les seves intimitats) que el seu amic Pablo i la seva novia son la mateixa persona i que els hi dedica la cançó en la que queda segon en el concurs.
Carles Bosch no ha volgut fer una pel·lícula de denuncia sobre la situació dels presos a les presons espanyoles. Tampoc no ha volgut jutjar els protagonistes de les històries (tot i que ha fet una tria de presos i preses no conflictius i que no tenen delictes de sang). Tampoc ens mostra cap guarda, ni vigilant. Només les mans tancant alguna cel·la. Carles Bosch ha volgut mostrar a Septiembres que també hi ha vida a les presons. Que els presos tenen sentiments i sobretot unes ganes boges d’estimar i d’ésser estimats.
La música és important dins les nostres vides com ho és també en la dels presos. Bosch ha sabut combinar les situacions, els sentiments per posar la música adient per a cada moment. Sobretot les cançons, que llavors ells i elles defensaran al concurs de cada setembre a Soto del Real.
I com diu al final de la cançó de Carlos Gardel «Sabía que en el mundo no cabía toda la humilde alegría de mi pobre corazón, ahora cuesta abajo en mi rodada las ilusiones pasadas ya no las puedo arrancar. Sueño con el pasado que añoro, el tiempo viejo que lloro y que nunca volverá», és el que en resum, Carles Bosch tant bé ens explica en aquesta delicada i interessant pel·lícula, que us recomanem des del Truffaut.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
"BELLE TOUJOURS"
Sinopsi:
El veteraníssim director portuguès Manoel de Oliveira ens proposa en aquest film recuperar anys més tard els personatges de la genial "Belle de Jour" de Luís Buñuel. D'aquesta manera, 39 anys després, Séverine es retroba amb Henri, i els dos mantindran un sopar/xerrada on s'haurà de desvetllar tots els secrets i l'erotisme inacabat que ens va quedar pendent ja fa gairebé quatre dècades.
Cinema Truffaut
El secret que no es revela,
el misteri que no s’acaba...
«Je sais quelque chose que vous aimeriez entendre» (Monsieur Housson a Severine Serizy, 38 anys després de «Belle de jour»)
Manoel de Oliveira comença «Belle Toujours» en una sala de concerts amb imatges solemnes i música majestuosa (una simfonia de Dvorak) mentre un home s’adorm. Es despertarà quan cregui descobrir entre el públic una dona que va desitjar fortament en el passat. La dona d’un seu amic, al qual, potser, li va revelar un secret. Aquell que mostrava (però sense mostrar tantes coses, com ara el contingut de la caixa d’un xinès) Luís Buñuel a «Belle de jour»: Que Severine Serizy, dona amb el discret encant de la burgesia, es prostituïa en un bordell. Monsieur Housson (Piccoli, toujours Piccoli) segueix la dona, però aquesta es fa escàpola. Busca una cita, però Severine Serizy (que ara no és Catherine Deneuve, sinó una altra bella per sempre, Bulle Ogier, tan vinculada al cinema de Jacques Rivette) l’evita. Mentrestant, Housson (amb el seu aspecte d’aristòcrata en decadència que deu haver llegit Sade i que, si no ho ha estat, s’ha imaginat com un llibertí) cultiva el seu alcoholisme tranquil bevent whiskies dobles i fent amistat amb un cambrer en un bar de cites. Però té una carta amagada: «Je sais quelque chose que vous aimeriez entendre».
Què li va dir Housson a monsieur Serizy quan aquest estava en una cadira de rodes a conseqüència del tret que li va disparar un amant de la seva esposa? Madame Serizy, vídua des de fa anys, no resisteix la temptació de saber-ho i accepta la cita. La posada en escena té lloc en un saló privat del restaurant d’un gran hotel. L’escenari és en penombra, il·luminat per espelmes, i s’hi fa tant el silenci que se sent cada fressa dels coberts, cada dringadissa del cristall de les copes. Com és marca de la casa Oliveira, quant de misteri i quanta ironia hi ha en aquest final de «Belle toujours».
Què mou monsier Husson a cercar, trenta vuit anys després, Severine Serizy? La persistència del desig? La recerca del temps perdut? Una voluntat íntima de venjança? El desig de sentir encara desig quan les antigues urgències del cos han cedit pas a la perseverant imaginació? Quina és la cosa que Severine Serizy (i els espectadors) voldrien saber? Però també, quin és el secret de Manoel de Oliveira? Qui és aquest portuguès, gairebé centenari, que encara és capaç de fer sentir la potència del sexe en les seves pel·lícules? Qui és aquest cineasta que converteix cada film crepuscular en una manifestació desconcertant de vitalitat? Qui és aquest juganer que s’atreveix a estirar el fil d’una pel·lícula de Buñuel sense que hi hagi compartit mai la por castradora que el cineasta aragonès sentia davant de les dones i sobre tot davant de les dones que volien ser (sexualment) lliures? Un immortal? El diable? Allò cert és que és un dels cineastes més lliures, sinó el que més ho és. I cada cop més. Que ho disfrutin.
Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
