"SAVAGE GRACE"
Sinopsi:
Dirigida per Tom Kalin "Savage Grace" narra la vida de Barbara Daly, una dona que passa a formar part de l'alta societat americana després de casar-se amb Brooks Baekeland, hereu de la fortuna de la baquelita. Elegant i bella, Bàrbara sembla, no obstant això, no estar a l'altura del seu nou estatus als ulls del seu marit milionari. El naixement del seu únic fill, Tony, desestabilitza el seu matrimoni. Menyspreat pel seu pare, Tony creix acostant-se cada vegada més a la seva mare...
Fets extraordinaris i complexos sentiments a flor de pell provocaran un desenllaç que donarà la volta al món i que no deixarà a ningú indiferent.
Cinema Truffaut
En els terrenys pantanosos del melodrama turbulent
El director Tom Kalin portava més de 10 anys darrera l’adaptació de «Savage Grace», una tèrbola novel·la de Natalie Robins que, inspirada en fets reals, explicava la deriva sentimental i moral d’una adinerada família nordamericana al llarg de tres dècades. Les dificultats de finançament per part de capital americà davant els tocs escandalosos del material argumental en van congelar el projecte, fins que fa un parell d’anys, la participació de Cellulloid Dreams i d’un percentatge de producció espanyola, van donar viabilitat al film.
Kalin, que va debutar en la direcció l’any 1992 amb la notable «Swoon», s’ha mogut sempre amb comoditat –ja sigui en la seva faceta de director o de productor- entre les bambalines del cinema més arriscat i polèmic, en el que podríem anomenar «Off Hollywood», lluny de les convencions i el control de la indústria. No és estrany, per tant, el seu entossudiment en adaptar «Savage Grace», una obra d’un contingut que s’ajusta com una mitja a les seves inquietuds.
La novel·la de Natalie Robins arrenca al Nova York de 1946, quan Barbara Baekeland, una dona d’origen humil, es casa amb l’hereder d’una de les més grans fortunes dels Estats Units. Estructurada en cinc espais temporals i geogràfics (de Nova York a Londres, passant per Paris, Cadaqués i Mallorca), al llarg de 26 anys, la precisa càmera de Kalin segueix amb precisió el progressiu cercle viciós en el que acaba convertida la família Baekeland. Amb la màxima del patriarca Baekeland com a leit motiv –»els diners permeten no haver de suportar les conseqüències dels nostres errors»-, la seva degeneració moral i personal s’edifica en paral·lel a la seva manca de valors i objectius vitals. En el desenvolupament fílmic de Kalin, és tant important allò que veiem, els fragments puntualment escollits de la vida dels personatges, com allò que passa en off, en els llargs espais temporals que transcorren entre les cinc etapes que veiem. Així, «Savage Grace» es va encomanant d’un ambient malaltís, sobrecarregat, recargolat, tortuós, que recorda inevitablement el d’algunes pel·lícules de Michael Haneke, especialment en el seu últim tram, en les seves esgarrifoses escenes finals.
Es possible que se li pugui retreure al film la manca d’un argument sòlid, d’un conflicte, d’algun element que serveixi per articular el pòsit dràmatic d’alt voltatge que acompanya l’acció dels personatges. Kalin ho defuig constantment. De fet, aquesta preeminència de la no-acció, del tedi, d’una ociositat exasperant, ens permet connectar millor amb l’evolució dels personatges i arribar a entendre la complexitat dels seus desitjos i sobretot els canvis en els seus comportaments sexuals. «Savage Grace» es rebel·la en aquest punt com una pel·lícula meticulosa, amb gust pel detall, per la recreació d’ambients i atmosferes –algunes més aconseguides que d’altres-, volgudament enmarcada en una fotografia de tons freds i blavosos.
Per fer mínimament creïble aquest material agitat, Tom Kalin ha comptat amb la complicitat d’una actriu extraordinària com Julianne Moore. Sense el seu talent portentós per encaixar un personatge voluptuós i voluble, contradictori i irascible, és obvi que «Savage Grace» hauria pogut patir un greu problema de credibilitat. Moore confirma que és una actriu portentosa i que el to escandalós de la pel·lícula –com ja va demostrar a «Boogie nights», de Paul Thomas Anderson- no és cap obstacle per tirar endavant un paper tan complexe.
Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
"EL BOSQUE DEL LUTO"
Sinopsi:
Shigeki viu en una petita residència per a jubilats. Se sent còmode i feliç amb els altres residents i l'amable i afectuosa plantilla de la residència. Machiko, una de les empleades, li presta una atenció més especial. Tanmateix ella està secretament commocionada per la pèrdua del seu fill. Després de celebrar l'aniversari de Shigeki, Machico decideix portar-lo a un passeig pel camp.
Condueixen al llarg de pintoresques carreteres secundàries però el cotxe es queda avariat en una cuneta i decideixen abandonar-lo i emprendre junts un viatge de descobriment.
Cinema Truffaut
Poètica del dol i de l'absència
Cineasta amb una commovedora mirada poètica que es reflecteix en els seus films sovint autobiogràfics que flueixen de manera singular entre el documental, el quadern de notes filmades, l'autoretrat i el retrat dels seus familiars, la japonesa Naomi Kawase va guanyar el prestigiós premi del Jurat de la fins ara darrera edició del festival de Canes amb "El bosque del luto". Aquest guardó deu haver afavorit que, per primera vegada, el seu cinema tingués estrena comercial a l'estat espanyol. A Catalunya, bona part de la seva filmografia anterior s'ha pogut veure a Barcelona a la Mostra de Films de Dones i al BAFF (Festival de Cinema Asiàtic), sense oblidar que el darrer festival de Sitges va recuperar "Hotaru" (2000), poema d'amor i solitud on es fa particularment present com els elements naturals, sobre tot l'aigua, i els rituals populars tenen un efecte catàrtic o alliberador en els personatges de la cineasta japonesa. Des d'"Embrancing", el seu primer curt a la recerca del pare que va abandonar-la, Naomi Kawase ha explorat els temes de l'absència i del dol, de manera que "El bosque del luto" podria semblar-ne una culminació que contempla la possibilitat d'una curació que passa per
afrontar radicalment el dolor davant de la pèrdua. Però aquest desig de curació, o almenys d'afrontar el dolor per poder-lo suportar, ja hi és en els seus films a la recerca del pare absent i, de manera intensa, també és perceptible a "Sarah" (2004), en què la mateixa Kawase interpreta una dona adolorida per la desaparició sobtada d'un dels seus fills bessons.
A "El bosque del luto", Naomi Kawase posa en relació dos éssers ferits per la pèrdua d'una persona estimada: Un home vidu i una de les seves cuidadores, que va perdre un seu fill, en una residència de jubilats on senyoreja un jardí que representa la naturalesa humanament ordenada. Caldrà que els dos personatges, a la recerca de la tomba de la dona del vidu, es perdin en un bosc per consolar-se en comunió amb una naturalesa no reglada que es fa misteriosa i escàpola. Kawase fa intensament present la dimensió física del bosc, però també una dimensió simbòlica: "Mogari" fa referència al temps consagrat al dol i a la vegada a l'espai on viure el dol, però també a la sortida del dol. Perdre's en el bosc és la possibilitat de trobar-se: Un mateix i amb l'altre, amb qui sentir-se menys sol. Així, en un moment especialment emotiu d'una pel·lícula que ho és molt sense caure en el sentimentalisme, la noia abraça amb el seu cos nu al vell per donar-li calor (després d'una pluja purificadora) i reconfortar-lo anímicament: Trobada física i espiritual. Perdent-se amb els personatges en el bosc, seguint-los en el seu viatge físic i íntim, l'espectador té la possibilitat de trobar-se amb un poema visual que revela la sensibilitat d'una cineasta que li farà sentir el desig de conèixer més la poètica de les seves imatges on el món es fa tan palpable com misteriós.
Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
