EL CAMINO DE SAN DIEGO

Pels camins dels invisibles

Cineasta obstinat en situar la seva mirada i la seva càmera davant de personatges perdedors, l'argentí Carlos Sorin tanca amb "El camino de San Diego" una trilogia anomenada "los invisibles" que va encetar amb l'exitosa "Historias mínimas" i de la qual "Bombón-El perro" en va ser l'equador. Invisibles són els protagonistes d'una trilogia que se centra al voltant de la qüotidianitat d'uns personatges que en el nostre dia a dia mai ens cridarien l'atenció. Invisible, així doncs, podria resultar-nos el "Tati" Benítez, personatge provinent de la selva de las Misiones que inicia una aventura que té com a destí final la ciutat de Buenos Aires i la figura de Diego Armando Maradona. Partint altra volta d'un punt argumental mínim (l'atzarosa trobada, per part del "Tati", d'un tronc el perfil del qual s'assembla a Maradona), Sorin explota unes constants que han fet del seu cinema una mena de marca de fàbrica. El viatge -aquí peregrinació que adquireix motius quixotescos en l'obstinació del protagonista de confondre troncs per ídols, de saber-se posseidor d'una veritat exclusiva, d'estar convençut que el gran Maradona el rebrà i l'acollirà- i la confusió en la percepció s'extenen també a la manera de rodar del diector, ja que el fet d'utilitzar actors no professionals envolta a "El camino de San Diego" i per extensió a tota la trilogia d'una certa àurea que oscil·la entre el fals documental, el cinema amateur i el costumisme en majúscules.
Pel·lícula que transita per camins de serenor i contemplació, "El camino de San Diego" pren una notable volada en aquells moments que abans qualificavem de quixotescos: la troballa del tronc/molí i la seva confusió per un Maradona/gegant, el misticisme que es desprén quan apareix el mite del Gauchito Gil, la discusió al voltant de si aquell tronc es Maradona o no (igual com el Quixot amb el seu casc) o, finalment, el destí inexorable envers un lloc (Buenos Aires/El Toboso) i un ídol (Maradona/Dulcinea) en són bons exemples.
Tanmateix, i un cop visionada la seva trilogia al complert, es pot tenir la sensació d'un cert déjà vu pel què fa als llocs comuns de Sorin.
Potser algú podrà rebatre que aquesta concepció fílmica i temàtica més que un defecte, esdevé una virtut, però on possiblement tothom arribarà a coincidir és que el director argentí es deixa portar massa sovint per una concepció del món excessivament ingènua i farcida de bondat. Sembla impossible trobar en el món real personatges tant humans i plens de bones intencions que en els seus viatges només es creuen amb altres personatges encara més humans i benintencionats, si no és que, confusos com el protagonista del film, ens pensem que la vida real és el que estem llegint en una novel·la de, per exemple, José Saramago.

Carles Ribas
Cinema Truffaut

 

BRICK

Qui va matar l'Emily?

El descobriment del cadàver d’una dona embolicat amb plàstic al costat del llac de l’apacible localitat de Twin Peaks era el punt de partida d’una sèrie de TV que David Lynch va estrenar a principis dels 90. “Twin Peaks” va esdevenir ràpidament una sèrie de culte: trencava amb les convencions i era perfectament coherent amb la trajectòria cinematogràfica del mateix Lynch, posant de manifest que darrera la pressumpta normalitat i moralitat de la societat nordamericana s’amaga també un costat molt més fosc, pervers i misteriós. Però fonamentalment, Lynch va demostrar que la televisió no ha d’esdevenir necessàriament un terreny de segona divisió en la creació audiovisual. I justament ara, la televisió viu una mena d’ edat d’or de les sèries –amb fenòmens com “Perdidos”, “Alias”, “CSI”, “Prison break” i moltes altres- que fins i tot ha motivat l’anàlisi i l’estudi de les més prestigioses revistes de cinema com Cahiers du cinema.
En aquest context, resulta curiosa i estimulant una proposta com la de “Brick”, l’òpera prima del jove director nordamericà Rian Johnson. L’inici del film és molt semblant al de la sèrie de Lynch: la misteriosa aparició del cadàver d’Emily, una jove estudiant d’un institut, revel·larà l’obscura trama d’interessos, ambicions i relacions encreuades d’uns personatges que aparenten el que no són. Guardonada amb el premi al millor director revelació al recent Festival de Sitges i amb el Premi especial del Jurat a Sundance, “Brick” és una pel.lícula absorbent, sorprenent, original i arriscada, la mostra del talent d’un director que ràpidament ha cridat l’atenció de Hollywood per la seva dinàmica i descarada forma d’entendre el cinema.
Més enllà de la modèlica construcció de la trama narrativa, el més interessant de “Brick” és el particular homenatge o posta al dia que fa del cinema negre clàssic. Al film de Johnson apareixen –transmutats en els joves protagonistes- pràcticament tots i cadascun dels estereotips del cinema negre: l’heroi enamorat de la víctima que inicia tota la trama detectivesca, la jove innocent seduïda pel costat fosc de la vida, la femme fatale, el mafiós amb ànsies de poder i domini, el protector del mafiós amb més força bruta que cervell…La transposició de tot aquest univers tan explícitament construït pels codis del gènere a un espai tan contraposat com el d’un institut dels Estats Units contemporanis és un autèntic tour de force pel director que l’obliga a exprèmer el seu talent i convicció. Johnson utilitza el seu coneixement del gènere, juga amb els espais, mou els personatges com un autèntic titellaire i sobretot s’aprofita del subconscient de l’espectador, en el que els mecanismes de funcionament d’un gènere tan clàssic com el cinema negre estan molt presents. En definitiva, és un exercici sumament arriscat, fet pràcticament sense xarxa, que certament necessita de la complicitat del receptor per funcionar en tota la seva dimensió, però en el que rau bona part de l’atractiu i singularitat de la proposta.
El mateix Rian Johnson ha reconegut algunes influències explícites de grans escriptors del gènere negre com Dashiell Hammett per construir el seu guió. És inevitable pensar en “El falcó maltès” quan veiem l’estàtua d’un ocell amb les ales obertes que adorna el despatx del mafiós interpretat per Lukas Haas. O en Raymond Chandler quan analitzem la complexa successió d’esdeveniments que ens proposa el film. El gran mèrit del film és la capacitat per integrar els referents més clàssics sense renunciar a fer-ne una radical, trencadora posta al dia que en el fons suposa tirar per terra les pròpies convencions i reflexionar sobre els arquetips amb els que es construeix un gènere cinematogràfic. Salvant totes les distàncies, si a la recent “La dàlia negra”, Brian De Palma proposava un apassionant retorn al cinema negre embolcallant una complexa i rica trama argumental amb el sumptuós i enlluernador estil que el caracteritza, Rian Johnson en destil·la l’essència amb aquesta trencadora, admirable “Brick” que tothom coincideix en considerar un dels films més sorrpenents de la temporada i, possiblement, futura pel·lícula de culte.

Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona