Mirar les contradiccions de la ferida italiana

En el cinema europeu contemporani hi ha una certa voluntat de dur a terme un repàs sobre les utopies dels feliços seixanta i el seu fracàs. A Itàlia, fa un parell d’anys, va estrenar-se La mejor juventud de Marco Tullio Giordana, on s’analitzava cap on havien caigut alguns somnis i la complicada pendent que una determinada esquerra va prendre en nom de la llibertat. A França, Philippe Garrel ha estrenat una emotiva pel·lícula que recorda que després del maig del 68 va arribar el temps de l’art i de l’amor i fa cosa d’un mes, al cinema Truffaut, vàrem poder veure l’edificant documental de Joaquim Jordà Veinte años no es nada, on es parlava de com després de les petites revoltes de la transició va venir el temps de la decepció, però també el temps de la maduresa.
Marco Bellocchio ha travessat bona part de les lluites més significatives que han tingut lloc a Itàlia. Als anys cinquanta reflexionava sobre els efectes del maoisme a La Cina è vicina, ens els setanta es feia ressò de l’impacte que a la societat italiana havia provocat el tancament dels hospitals psiquiàtrics a Locos a desatar i fa un parell anys parlava amb gran lucidesa del pes que la institució eclesiàstica encara té a l’interior de la societat italiana a L’ora de la religione. És lògic pensar que dins dels múltiples camins que Bellocchio ha encetat al llarg de la seva carrera hi hagi hagut lloc per fer repàs sobre les pendents que va ocasionar la militància en l’extrema esquerra i sobre els efectes del terrorisme. Bellocchio ha pres com a punt de partida a Buenos días noche una de les ferides més sagnant que varen marcar l’esdevenidor de la societat italiana: el segrestament del primer ministre demòcrata cristià Aldo Moro i la seva posterior execució a mans de les Brigades roges, durant la primavera de 1978.
Bellocchio es documenta a Buenos días, noche a partir del testimoni de Anna Laura Bragetti, militant de les Brigades roges que va participar en el segrest i que uns anys després va reflexionar sobre les pors, les contradiccions i l’immaduresa que va acompanyar els fets. Bellocchio es fica dins dels terroristes per tal d’establir una visió que intenta humanitzar els personatges i veure perquè una determinada ideologia pot conduir cap a la pendent de l’assassinat. Mentre analitza aquest punt de vista, fins a l’extrem d’establir un discurs psicoanalític que acaba conduint cap a fets traumàtics de la infantesa de la noia, Bellocchio observa el marc institucional que va acompanyar el segrest. Per què la Democràcia Cristiana necessitava un màrtir? Quin va ser el posicionament del Vaticà, en aquells anys del Papa Pau VI durant els dies que Aldo Moro va estar segrestat per les Brigades Roges? Com varen actuar la resta de partits polítics? Com es pot arribar a pensar la revolució després de les contradiccions que varen acompanyar el segrest? La mirada de Bellocchio no és gens complaent. No demonitza els terroristes, ni ensalça la figura d’Aldo Moro. Intenta comprendre uns fets que més enllà de l’evidència són contradictoris per ells mateixos. Buenos días, noche acaba essent el testimoni de la lúcida mirada de Bellocchio, l’únic cineasta del nou cinema italià, juntament amb Ermano Olmi, que ha sabut superar les contradiccions del seu temps.

Àngel Quintana

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona