Estirant el carret per Manhattan
Cinc anys ha tardat Hollywood en atrevir-se a tractar de forma oberta i directa un dels esdeveniments més impactants de la història recent, els atemptats terroristes contra les torres bessones del WTC de Nova York. Ha estat un llarg període de silenci, d’una certa voluntat reprimida dels cineastes per acostar-se a uns fets que han marcat la consciència del país mentre les veus de l’opinió pública els suggerien, els recomanaven, que calia esperar a que la societat nord-americana es recuperés emocionalment del “shock” per poder-ho tractar obertament, explícitament. La punyent “United 93”, de Paul Greengrass i la complaent “World Trade Center”, d’Oliver Stone han retornat al primer pla de l’actualitat aquells esdeveniments que han marcat l’agenda política, social i fins i tot econòmica del darrer lustre.
De fet, seria erroni assegurar que el cinema no ha buscat copsar l’impacte emocional que va crear l’11-S en la ciutat de Nova York. Fora del pacte tàcit de l’establishment i de les grans majors de la indústria nordamericana, hi ha hagut durant aquests anys algunes pel.lícules que, sense tractar directament els atemptats i els seus efectes immediats, han intentat analitzar com han canviat la vida de la ciutat, les relacions humanes, la manera d’actuar de la gent, activant la seva desconfiança, fent-la més sensible als perills, més fràgil a les dificultats i els reptes. La Nova York post 11-S ha estat terreny abonat sobretot pel cinema independent, més propens a centrar-se en les persones que no pas en els esdeveniments magnificats, més dotat per acostar-se a l’acció interior, al que es mou en la condició de cada persona que no pas en l’espectacularitat o l’aparença.
Pel.lícules com “La última noche”, de Spike Lee, o “Tierra de abundancia”, de Wim Wenders, forman part d’aquesta corrent de films que es centren més en la fractura emocional o social que va provocar l’11-S en la societat nord-americana que no pas en les conseqüències més evidents o aparents dels atemptats. La segona pel.lícula del director d’origen iranià Ramin Bahrani també és un d’aquests films. Lluny de pretendre pontificar, magnificar aquesta societat trasbalsada, la seva és una proposta senzilla, subtil i sincera, però que es converteix en un bon termòmetre per copsar l’estat d’ànim de la societat després dels esdeveniments. A “Un café en cualquier esquina” –tal com aquí s’ha titulat la més asèptica “Man push cart”-, Bahrani agafa el personatge d’un immigrant pakistanès, antiga estrella del rock al seu país, a qui les circumstàncies familiars han obligat a traslladar-se als Estats Units. En l’extrem oposat a la vida d’èxit i reconeixement social de què gaudia al Pakistan, Ahmad haurà de sobreviure en la jungla de la gran ciutat, al cor de Manhattan, guanyant-se la vida amb una de les típiques paradetes ambulants que venen cafès, entrepans i menjar ràpid a les cantonades de la ciutat.
En el seu exitós periple per diversos festivals arreu del món, s’ha arribat a comparar “Un café en cualquier esquina”, salvant totes les distàncies, amb un gran clàssic del neorrealisme italià com “Ladrón de bicicletas”, de Vittorio De Sica. És una comparació oportuna, no només per una peripècia argumental que no desvetllarem sinó sobretot perquè ambdues pel.lícules tenen la capacitat d’explicar una història personal, irrellevant més enllà dels que la viuen directament, però que paral.lelament serveix perfectament al director per fer una radiografia d’una ciutat, una societat, una comunitat humana en un moment determinat. Amb una càmera que es mou amb soltura per la ciutat, que amaga la seva condició d’ésser estrany a la pròpia realitat quotidiana, Bahrani té una capacitat encomiable per retratar de forma quasi documental –a través de petits detalls, de mirades, de gestos- aquestes relacions humanes del dia a dia. I sobretot per descobrir-nos la ferida latent, imperceptible en un primer moment, però present en molts detalls, que impregna la ciutat.
Segons confessa el propi director, “El mite de Sísif”, del pensador francès Albert Camus, va ser una de les fonts d’inspiració de la pel.lícula. L’absurd de la vida, les inesperades circumstàncies del destí tenen la seva imatge idònia en aquest pakistanès, una presència estranya, fins i tot fantasmal en algunes seqüències, arrossegant el seu carret de menjar enmig del brogit de cotxes, llums i activitat frenètica dels carrers del Manhattan modern. En una ciutat que continua impregnada per la psicosi dels atemptats i que no ha pogut evitar les connotacions que això ha tingut per determinats col.lectius humans, el retrat de Bahrani té una agredolça combinació d’esperança i desconsol.
Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
