| DEL 26 AL 30 DE DESEMBRE, ESTRENA
«El camino a casa», de Zhang Yimou |
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| El plaer de filmar una història d'amor Les jornades prèvies al Festival de Canes de l'any 99, els mitjans de comunicació es van fer ressò de la polèmica que va esclatar entre el director xinès Zhang Yimou i la direcció del Festival encapçalada pel seu delegat general, Gilles Jacob. Després de molts anys d'idil·li entre uns i altres, el certamen més important del món havia relegat la darrera producció del realitzador xinès a una de les seccions paral·leles sense donar-li opció a entrar en la competició oficial. Això va irritar Yimou que va retirar el seu film i a més no va donar opció al festival a poder visionar una altra pel·lícula que estava finalitzant de forma gairebé consecutiva. La conseqüència d'aquest incident va ser que tant «El camino a casa» com «Ni uno menos», els dos films que Zhang Yimou va rodar el 1999, van ser acollits pel Festival de Venècia, on el segon va guanyar de forma indiscutible el Lleó d'Or. Tenia justificació la reticència de Cannes davant l'obra recent de Yimou? A què obeïa l'esforç de producció de dos llargmetratges gairebé seguits després de tres anys de silenci? Què suposaven aquests films en la brillant trajectòria del cineasta xinès més admirat a Occident de les darreres dècades? D'entrada, «El camino a casa» suposava un retorn de Zhang Yimou als seus territoris i temàtiques habituals després del sorprenent incís de «Keep cool», la seva obra més desconcertant i trencadora que havia posat de manifest la necessitat del cineasta de fer un replantejament en les seves premisses i de buscar nous camins creatius. I també inaugurava una sorprenent col·laboració del realitzador amb la filial asiàtica de la productora nord-americana Columbia Pictures, molt interessada a finançar l'obra de directors consagrats però també de nous talents del cinema asiàtic, i que també s'encarregaria de la distribució de les pel·lícules. El punt de partida d’«El camino a casa» té alguns punts de contacte amb el de «La ducha», l'aclamada pel·lícula de Zhang Yang. Luo Yusheng, un home de negocis, retorna al seu territori d'origen, en una allunyada zona rural del nord de la Xina, per assistir a l'enterrament del seu pare, el mestre del poble. Allà retrobarà la seva mare, que desitja que les exèquies es facin seguint els mètodes més tradicionals, i rememorarà la història de l'enamorament dels seus pares. Estructurada en dos temps narratius que Yimou diferencia estèticament a través de la fotografia en blanc i negre (el present) i en un extraordinari i enlluernador color (el passat), «El camino a casa» es planteja sota aquesta premissa del contrast i l'enfrontament entre la Xina moderna i la Xina tradicional, però, a diferència de «La ducha», es mou ràpidament cap a terrenys més íntims per il·lustrar d'una forma tendra, sensible, suggerent, una intensa història d'amor que acaba capitalitzant l'eix central del film, que n'impedeix els desenvolupament cap a altres terrenys més compromesos o reflexius. Bona part del magnetisme que desprenen les imatges de «El camino a casa» prové de la presència de la jove actriu xinesa Zhang Ziyi, poc després revelada internacionalment amb «Tigre y dragón», d'Ang Lee. És inevitable per l'espectador que hagi seguit amb detall la trajectòria de Zhang Yimou, pensar que l'especial complicitat que la seva càmera estableix amb el rostre d'aquesta jove actriu, remet a la profunda petjada cinematogràfica que la relació entre Zhang Yimou i la seva actriu fetitxe, Gong Li, ha deixat ja en la història del cinema. Així, «El camino a casa» és una pel·lícula que captiva per la senzillesa i transparència del seu plantejament, per la sinceritat i innocència de les relacions que s'estableixen entre els seus personatges, però sobretot per la bellesa de les seves estilitzades imatges, en algun moment fregant la irrealitat. Aquest gust per l'estètica, per deixar-se endur per la càmera, la reivindicació del plaer de filmar, fa que Zhang Yimou deixi el seu compromís i la recerca d'un discurs més profund per la seva següent pel·lícula, «Ni uno menos», curiosament també centrada en la figura d'una mestra rural. En tot cas, amb o sense polèmiques festivaleres, amb o sense capital nord-americà, amb més o menys voluntat per aprofundir, amb Gong Li o amb Zhang Ziyi, l'obra d'aquest creador fascinant continua essent fonamental per entendre en tota la seva dimensió el panorama actual del cinema contemporani. Paco Vilallonga |
![]() |