Camins creuats
“Quan presentem una pel·lícula, els actors hem de dir que ens agrada i que hem disfrutat rodant-la. De “Camins creuats”, sincerament, puc dir una altra cosa: És la pel·lícula que més em commou de totes les que he fet”. (Sergi López en la roda de premsa de presentació de “Camins creuats” celebrada el dia 27 d’octubre a l’Institut Francés de Barcelona)
Fa catorze anys que els camins de Manuel Poirier i Sergi López van creuar-se mentre que el director buscava un actor espanyol (trobant-ne un de català) pel seu primer llargmetratge, “La petite amie d’Antonio”. Des d’aleshores, alternant papers protagonistes amb secundaris, Sergi López ha participat en els fins ara vuit llargmetratges d’una carrera cinematogràfica que, amb el pas de “Western” pel festival de Canes de 1997, va rebre una empenta al temps que l’actor va revelar-se internacionalment. En el curs d’aquests 14 anys s’han fet amics i han mantingut el desig de retrobar-se i treballar junts, tot i que, com Poirier apuntava recentment a Barcelona, el canvi de diverses circumstàncies personals podria haver-los separat. En el pas de solters a casats, de no tenir diners a tenir-ne algun, de ser desconeguts a adquirir certa fama, Porier i López, però, continuen cavalcant junts pels camins fílmics definits pel director i els paisatges que tria per les seves històries amb personatges errants.
La nova trobada del cineasta i l’actor de Vilanova i la Geltrú ha sigut a propòsit de “Carreteras secundarias”, la novel·la d’Ignacio Martínez de Pisón que Emilio Martínez Lázaro, amb col·laboració en el guió del mateix escriptor aragonès, ja va adaptar en una pel·lícula homònima protagonitzada per Antonio Resines i rodada en terres gironines. Manuel Poirier va llegir-la en traducció francesa i, segons confessa, no només va sentir-se entusiasmat, sinó en estat d’afinitat perquè la novel·la (a partir de la relació entre un adolescent i el seu pare, un perdedor que canvia constantment de lloc intentant sobreviure amb negocis de poca volada que freguen, sinó la traspassen, la il·legalitat) desenvolupa temes que, com ara l’errancia i la por l’abandonament, el cineasta també ha abordat. De fet, Martínez de Pison explica que, poc després d’escriure “Carreteras secundarias”, va veure “Western” i va sentir que alguna cosa el vinculava amb l’autor d’aquell film. En tot cas, Manuel Porier ha fet una adaptació lliure (pròpiament s’hi ha inspirat) de la novel·la per tornar a fer un film personal (Sergi López comenta que, en totes les seves pel·lícules anteriors, el seu amic ha pouat de les pròpies experiències en algun moment de la seva vida) amb uns personatges perduts (sobre tot el pare, amb una gran ferida que ve de lluny i una pèrdua irreparable) que no saben comunicar-se fins que s’acosten amb el sentiment profund que, sols en el món, només es tenen un a l’altre.
Rodat en diversos pobles i paisatges de la Bretanya (Poirier és un cineasta francès sempre allunyat de París) sense vocació de postal turística i, malgrat algunes belles imatges del mar, fins i tot buscant-ne el seu aspecte més desolat i fredament industrial, aquest film transcorre en interiors cada cop més sòrdids (els pisos, per així anomenar-los, que van ocupant fugaçment els personatges) mentre el pare i el fill mengen en silenci (a vegades trencat per alguna companyia femenina condemnada a desaparèixer) o, fins que es produeix l’acostament, mantenen aquelles converses amb les quals, de fet, s’evita parlar del que ens passa. Poirier aguanta els plans i va modificant lentament els enquadraments per acostar-se als personatges (i als seus intèrprets, de manera que també cal destacar la presència del jove Kevin Miranda) a la recerca d’un gest (o d’una de les llàgrimes que vessa Sergi López) revelador que, sense efectismes i subratllats, transmeti una emoció íntima.
Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona