«Capitanes de abril», sense emmarcar-se en cap tradició genèrica, es llegeix en paràmetres essencialment hollywoodians i arrossega aquesta llosa durant tot el metratge fins que la directora intenta redimir la lleugeresa general posant els fets en boca d'un infant. No és una opció equivocada -la nena, filla del protagonista, és la plasmació de les seves pròpies vivències-, però no deixar de ser una solució final que es troba a faltar en els passatges més discutibles de la funció. Aquest difícil equilibri entre el rigor de la crònica individual i l'escassa entitat del drama col·lectiu està present al llarg de tota la pel·lícula: Medeiros passa de puntetes per la cara més fosca del cop d'Estat (l'assassinat de mitja dotzena de civils davant la seu del Ministeri de Defensa, per exemple), però en canvi es mostra sorprenentment efectiva en l'exposició de les contradiccions del conflicte. Si «Capitanes de abril» acaba sent una experiència agraïda és gràcies a la ironia que puntua l'aventura d'aquests militars que, en nom de la llibertat, volen construïr la terra promesa a casa després de viure i veure l'horror d'una campanya africana. L'assalt d'un escamot a l'emissora de ràdio de Lisboa, les infructuoses ofertes de rendició a un tossut general o la imatge de la filera de tancs aturats davant d'un semàfor s'inscriuen entre els encertats parèntesi còmics de la pel·lícula.

«Capitanes de abril» resulta, amb tot, una autèntica raresa. Que una actriu que ha fet les amèriques amb Phillip Kauffman i Quentin Tarantino i s'ha passejat per l'Espanya més «cañí» de la mà de Juanma Bajo Ulloa a «Airbag» es decideixi a debutar amb un producte introspectiu no deixa de ser lloable. Tècnicament, tenia el repte de les múltiples escenes de masses -resoltes amb eficàcia- i sap conjugar amb una certa habilitat les subtrames que conflueixen en la història. Però on surt més airosa és en la tria dels actors; deixant de banda la qüestionable elecció de Fele Martínez i Manuel Manquiña per encarnar dos revolucionaris portuguesos, tant Stefano Accorsi (protagonista de «El hada ignorante») com Frédéric Pierrot arrodoneixen dues creacions esplèndides dels seus respectius personatges i saben portar bona part del pes dramàtic del film. Medeiros també va tenir bon ull confiant en un altre il·lustre compatriota que ha fet una segona -i discreta- carrera a Hollywood, Joaquim de Almeida. La seva interpretació d'un militar gairebé eteri (entra i surt d'escena amb l'arbitrarietat d'un amic invisible) que es dedica a relativitzar els eventuals deliris revolucionaris es troba entre el més destacable d'una pel·lícula que, assumides les seves irregularitats, es presenta com un agradable fulletí, personal fins a la darrera de les seves imatges (la directora el dedica al seus pares, a la seva filla i als herois d'infantesa), que té l'estranya i cada vegada més enyorada virtut de distreure. La Revolució dels Clavells és un material digne d'empreses més apassionants, però l'òptica de Maria de Medeiros és, com a mínim, apassionada.