Cinema Truffaut

Drama humà a la presó

L’estrena el 1981 de Pixote, la ley del más débil, d’Hector Babenco, va provocar un autèntic terratrèmol en el marc del cinema sudamericà com a pel.lícula-denúncia que posava de manifest el terrible drama humà que patien les classes marginals, i en especial els adolescents, en alguns països com Brasil. La duresa de les imatges de Pixote, que no estalviava explicitar els aspectes més escabrosos d’aquella dramàtica realitat, la van convertir en un film controvertit, polèmic, que va donar a conèixer immediatament a nivell internacional el seu director. Uns anys després va rodar la seva pel.lícula més coneguda i comercial, El beso de la mujer araña, basada en l’exitosa novel.la de Manuel Puig i que va proporcionar l’Oscar al millor actor a William Hurt .
A partir d’aquí, les incursions de Babenco en la direcció han estat més aviat escasses, i tot i que ha seguit gaudint d’un cert prestigi internacional en els grans festivals, només ha dirigit tres pel.lícules en 15 anys. Intentant recuperar en certa forma aquell esperit de denúncia del film que el va donar a conèixer, Babenco va retornar l’any passat a la direcció amb un nou projecte basat en una de les pàgines més negres de la recent història del Brasil: el tràgic motí ocorregut l’any 1992 en una de les presons de Sao Paulo que, duríssimament reprimit per la policia, va acabar amb la mort de 111 convictes. Amb aquest material polèmic i sensible entre les mans, Babenco intenta recuperar el nervi dels seus millors anys a través d’una pel.lícula ambiciosa, punyent i espectacular.
Potser el més lloable de Carandiru –el film pren el nom del centre penitenciari on van ocórrer els fets- sigui precisament no centrar-se només en el trist episodi del motí –que només recull en la part final de la pel.lícula-, sinó en la reconstrucció minuciosa del període temporal previ a aquella tràgica explosió de violència. Babenco utilitza la figura –extreta de la seva experiència real- de Drauzio Varela, un metge brasiler que va treballar durant molts anys a la presó de Carandiru i que es va convertir en testimoni directe dels antecedents, la gènesi i la materialització del dramàtic esdeveniment. Prenent com a leiv-motiv aquesta figura central, Babenco articula amb habilitat un ambiciós fresc d’històries entrellaçades, de vides al límit, de moments de desesperança al costat d’altres d’optimisme presentats amb autèntica convicció i amb l’habilitat estilística i visual d’un director de la seva experiència.
En aquest sentit, Carandiru és un film que connecta de manera molt fàcil i diàfana amb la sensibilitat de l’espectador, a la que potser en algun moment traeix excessivament un cert esperit de bones intencions que arriba a ser una mica contradictori amb el dramatisme dels esdeveniments. Es pot retreure a Babenco haver perdut –cosa lògica d’altra banda- una part del seu nervi, de l’energia vital de la seva etapa dels anys 80. Però és innegable que, en tot cas, la seva última pel.lícula és un film impactant, amb imatges i moments d’una considerable força expressiva. En un moment que l’esperançadora presidència de Lula Da Silva sembla haver quedat lleugerament entelada per la quantitat de problemes estructurals que afecten el Brasil, revisar un episodi com l’ocorregut a Carandiru fa una dècada, no deixa de ser un exercici molt il.lustratiu i revel.lador de la complicadíssima empresa que afronta Lula per superar alguns dels mals endèmics del seu país.

Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona