La creativitat a cara descoberta
L’art d’explicar mentides és un exercici cinematogràfic per excel.lència que pocs aconsegueixen dominar amb mestria. Disseccionar la línia que separa realitat de ficció ha motivat múltiples narradors, però Isaki Lacuesta té d’entrada el mèrit de sintetitzar, en el quart d’hora que dura Caras vs. Caras, un concepte tan complex i alhora apassionant. El curtmetratge d’aquest excrític que s’ha decidit a transgredir el tòpic segons el qual els analistes són cineastes frustrats és una petita –per extensió, no per abast– perla fílmica que dissecciona un mite forjat a partir de la (presumpta) rumorologia pròpia d’una època plena d’ombres i llegendes negres, la de la Guerra Civil. L’enigmàtic descens als inferns d’Arturo Caras no és només un modèlic exemple de narració concisa i plena de matisos –Lacuesta recrea imatges d’arxiu, testimonis reals i opinions respectables de personalitats entregades al joc de la representació–, també presenta en societat un prometedor cineasta absolutament conscient de la validesa dels seus recursos. Una metodologia que, en definitiva, que hauria d’inspirar el curtmetratge entès com a prefiguració de durades més ambicioses: el director ja prepara Cravan vs. Cravan, una pel.lícula que, si ens refiem del títol, també radiografiarà les eternes dualitats.
El mèrit més reivindicable de Caras vs. Caras és el seu poder de convicció; ens explica una història perfectament creïble malgrat que l’enginy es manifesta a través de la seva falsedat. Tot plegat està expressat amb analogies tan arriscades com encertades (la plaça de braus, un escenari excepcional per al naixement de la tragèdia), un ús moderat i subtil de la banda sonora i una direcció d’actors –i els que no ho són– acurada, amb un magnífic Josep Castillo Escalona al capdavant. Un tour de force que incita a recuperar la fe en la futura aparició de creadors que indaguin en noves formes de narració.
Un dia rebia una trucada d’Isaki Lacuesta. M’explicava la gestació d’un curtmetratge que, coneixent les seves inquietuds, prometia donar alguna cosa més que el simple experiment d’un cinèfil encuriosit per les ficcions que estava acostumat a analitzar. Un any després, en un retrobament cara a cara, ja em resumia el guió de la seva primera pel.lícula. En aquest periode, Lacuesta havia passat dels anunciats als resultats, i aquests evidencien que la seva creativitat no és un miratge, és una realitat palpable des del principi fins al final de la seva tarja de presentació.
PEP PRIETO
Col.lectiu de Crítics de Cinema de Girona |
