Cinema Truffaut

Retrat d'una dona independent

Cineasta de la memòria, Terence Davies es va donar a conèixer, en el nostre país, amb l'estrena de «Veus Distants» («Distant Voices», 1987), una emotiva pel·lícula, no exempta de duresa, que evocava la seva infantesa al Liverpool dels anys 40 i 50. Pautada per una banda sonora plena de cançons de l'època, la pel·lícula proposava una estructura narrativa no gens convencional, que semblava regir-se pels capriciosos jocs de la memòria. Davies va continuar explorant els difusos i suggeridors camins de la memòria en les seves dues pel·lícules següents: «El largo día acaba» («The Long Day Closes», 1992) i, en menor mesura, a «La Biblia de neón» («The Neon Bible», 1995), que partia d'una obra de John Kennedy Toole.

Amb «La casa de la alegría» («The House of Mirth», 2000), Davies s'ha cenyit, de nou, a la tasca d'adaptar una obra aliena. El resultat final pot fer pensar en les acurades versions cinematogràfiques de les novel·les d'E.M. Forster realitzades per James Ivory, però a qui remet és, de fet, a Martin Scorsese i a la seva pel·lícula «L'edat de la innocència» (1993).

En l'origen de les dues pel·lícules hi ha dues novel·les d'Edith Wharton que porten el mateix títol que les pel·lícules: «La casa de l'alegria» (1905) i «L'edat de la innocència» (1920). Aquestes dues novel·les comparteixen el mateix tema central: la condició de la dona a l'alta societat novaiorquesa en els darrers anys del segle XIX i principis del XX.

Edith Wharton va néixer el 1862, en el si de l'alta societat de Nova York i, malgrat la seva vocació i el seu talent literari, va patir les imposicions d'aquella societat classista i patriarcal que relegava la dona a l'àmbit familiar i li negava la capacitat de decidir el seu futur. Casada, gairebé per imposició, amb Edward Wharton, fill de les classes dirigents de Boston, el matrimoni es va convertir en un malson -agreujat pels trastorns mentals del marit i les seves freqüents infidelitats- que va abocar Wharton a patir de neurastènia. Wharton, però, contravenint les convencions, es va construir una vida independent: es va convertir en escriptora i va guanyar el Pulitzer amb «L'edat de la innocència», va anar a viure a França i va cometre una de les accions que més reprovava la seva societat d'origen: es va divorciar.

Sense ser autobiogràfiques, les novel·les de Wharton es fan ressò d'aquestes qüestions i es converteixen en uns penetrants retrats d'aquesta societat construïda sobre la riquesa i el poder d'unes quantes famílies que havien prosperat, ràpidament, al Nou Món.

Malgrat que els Estats Units s'havien volgut, inicialment, com la terra de la llibertat i igualtat per a tots, enfront d'una Europa paralitzada pels seus conflictes de classe, el cert és que, ben aviat, les famílies adinerades de Filadèlfia, Boston, Nova York i totes les grans ciutats de l'est del continent nord-americà van reproduir els esquemes de comportament d'aquella Europa contra la qual, històricament, havien lluitat fins aconseguir la independència.

Enmig d'aquest món tan reglamentat, les protagonistes de les novel·les de Wharton i de les pel·lícules de Scorsese i Davies, apareixen com a franc tiradors, com a personalitats singulars que cerquen reafirmar el seu jo i que, en intentar-ho, es veuen condemnades a la solitud i l'exili. Un exili exterior: com és el cas de la comtessa Ellen Olenska (Michelle Pfeiffer) de «L'edat de la innocència», rebutjada per la societat que l'havia vist néixer i obligada a passar els darrers anys de la seva vida a Europa. Però també un exili interior: la mateixa Olenska, però sobretot Lily Bart (Gillian Anderson), la protagonista de «La casa de la alegría».

Programada per convertir-se en una eficient i discreta esposa d'algun ric hereu, Lily proclama la seva independència mentre comprova, dramàticament, que l'educació a què l'han sotmesa des de petita no li ha proporcionat les armes necessàries per fer realitat el seu desig de llibertat.

Desproveïdes de dimensió política, almenys a un nivell conscient, circumscrites a l'esfera de l'emoció, les aspiracions de Ellen Olenska i Lily Bart es poden afegir, però, al cabal d'accions i reivindicacions femenines -o feministes- que haurien de portar, a la dècada dels 20 del segle passat, a aconseguir el dret de vot per a les dones, als Estats Units. Lluminoses i «civilitzades» en la superfície, les novel·les d'Edith Wharton amaguen, en el seu interior, una visió tenebrosa d'aquella societat de la qual ella va acabar fugint.

Per la seva banda, Terence Davies és un cineasta que mostra, en els seus millors moments -«Veus Distants»- , una remarcable capacitat d'evocació i suggeriment. D'aquesta forma, l'estil visual i narratiu de Davies es revela molt útil per a la plasmació cinematogràfica d'aquest món elegant de la Nova York del canvi de segle descrita per Wharton. Un món fet de sobreentesos, insinuacions, gestos a penes perceptibles i paraules dites sense estridència, però no per això menys mortíferes.

LA CASA DE LA ALEGRÍA The House of Mirth. UK-EUA. 2000. Direcció i guió: Terence Davies, basat en la novel·la d'Edith Warton. Fotografia: Remi Adefarasin. Música: Adrian Johnston. Durada: 140'. Distribuïdora: Filmax. Intèrprets: Gillian Anderson, Dan Aykroyd, Eleanor Bron, Anthony LaPaglia. Idioma: Anglès. Lily Bart és una coneguda bellesa que fa estralls entre l'alta societat, però en el seu moment de més èxit s'adona de la precarietat de la seva posició quan els seus encants comencen a atraure interessos i enveges no desitjats. Indecisa entre els impulsos dels seus sentiments i allò que li dicta el seny, Lily sempre fa allò que troba correcte en els pitjors moments.