La casa gran d'Amèrica

El cinema sempre ha estat més amic del melodrama que de la tragèdia. El melodrama comporta una reconciliació i una certa esperança final que resulta més complaent per al públic que la tragèdia, la qual, a més de comportar una determinada filosofia de vida, finalitza de forma inexorable, sense esperança. Mentre que el melodrama ha derivat cap un determinat cinema de la felicitat en què els personatges superen totes les dificultats en espera d’un món millor, la tragèdia és sempre contundent. "Casa de arena y niebla" és una tragèdia, per la qual cosa es configura com una obra estranya, fins i tot antipàtica, que pot trasbalsar l’espectador mitjà. El film és l’opera prima d’un cineasta ucraïnès, Vadim Perelman, que caldrà seguir de molt a prop.
"Casa de arena y niebla" té un rerefons clarament metafòric. La casa protagonista que dóna títol al film no és altra que una idea abstracta d’Amèrica. Aquesta casa americana es troba en una tensió entre dues opcions. D’una banda, ens trobem una noia americana que ha malmès el patrimoni de la seva família -Jennifer Connelly- fins al punt que ha estat obligada a deixar la casa dels seus pares. De l’altra, hi ha un coronel iranià que va refugiar-se als Estats Units després de la revolució dels aiatol·làs -Ben Kingsley-, on ha buscat un lloc per instal·lar la seva família, per poder especular amb el somni americà i per sortir de la situació de precarietat en què es troba condemnat. Amèrica es troba en tensió entre dues formes de vida. Mentre que el sistema de vida americà pateix una certa degradació -la família està desintegrada i els valors en decadència-, els emigrants volen integrar els seus signes identitaris en una nova cultura mentre mantenen la unitat, la disciplina i una certa idea de la tradició familiar. Amèrica es troba en conflicte permanent entre els fills de les seves arrels profundes i les cultures exteriors que busquen un lloc per l’alteritat. Al començament del film, els dos sectors enfrontats es presenten com a perdedors. Tots dos busquen una forma de refer la vida al voltant de la casa que esdevindrà paradigma de la nova propietat. Al final, però, el conflicte resulta irresoluble. La xenofòbia, l’odi, la lluita de cultures i la incomprensió mútua llança els personatges cap una situació absurda, que acaba derivant en la més fosca i sòrdida de les tragèdies. Vadim Perelman relata el conflicte tràgic sense prendre partit per cap personatge. Des dels primers moments, malgrat que tots tenen les seves raons, tots ens resulten profundament antipàtics i desagradables. L’obsessió els ha convertit en feres irracionals, que no admeten cap possible diàleg. Perelman manté la antipatia fins a les darreres conseqüències. Al final, "Casa de arena y niebla" sacseja, molesta i, sobretot, incomoda profundament la nostra mirada d’espectadors petitburgesos.

Àngel Quintana
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona