Divendres 1 de febrer, a les 20.30, estrena
i taula rodona amb la participació de:

- Patricio Guzmán (director de la pel·lícula)
- Ernesto Ekáizer (periodista d'El País)
- Hernán Hormazábal (magistrat i catedràtic de Dret Penal de la UdG)
- Teresa Compte (fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya)
- Paco Vilallonga (crític de cinema i professor de la Univ. Ramon Llull)

Amb la col·laboració del Col·legi de Periodistes de Catalunya - Demarcació de Girona

Autor de la multipremiada La batalla de Chile, crònica de la darrera etapa de Salvador Allende al capdavant del Govern del seu país, Patricio Guzmán va veure en la detenció de l'exdictador Augusto Pinochet la possibilitat de donar un gir narratiu imprevist -impensable per la majoria- a la seva croada al servei d'una memòria que ni la repressió ha pogut extingir. El seu darrer treball no es limita, però, a la simple reconstrucció; és una mirada articulada a partir de dos registres formals amb un denominador comú, la vigència de l'horror del passat en un present que es redefineix després d'un miracle jurídic. El cas Pinochet conflueix, doncs, entre la recreació periodística del procés i els testimonis dels que pateixen els efectes de la tragèdia, convertits en la veu dels silenciats. En cap dels dos casos Guzmán no es deixa temptar per la demagògia (la seva és una visió didàctica, però mai sermonera), prefereix una exposició dels fets no exempta d'ironia en què els esdeveniments cobren un alè gairebé èpic gràcies a un ús hàbil i escrupolós dels mecanismes de la ficció. És una aposta arriscada: la descripció d'alguns dels protagonistes pot resultar excessivament hagiogràfica i sobta, enmig d'un to generalment contingut, la ralentització de la imatge en alguns clímax. Però també reforça la dimensió dramàtica dels fets amb una eficàcia sorprenent.

Aquesta estructura afavoreix, no obstant, moments realment exultants. El record del cop al govern d'Allende a través d'una lupa que repassa les fotografies de la història i, especialment, l'explicació del procés a càrrec del periodista d'El País Ernesto Ekáizer, que es serveix d'un tauler d'escacs, són moments de gran inventiva visual que evidencien la facilitat de Guzmán per simplificar -que no banalitzar- les arestes del cas, on paradoxalment hi va haver cabuda per a escenes tant cinematogràfiques (serveixi com a pejoratiu) com el veure l'exdictador aixecant-se de la cadira de rodes en tornar al seu país. En aquest apartat el director no s'estalvia alguns tocs de decidida ironia -els partidaris i els detractors de Pinochet vistos de costat a cop de travelling-, arribant a quotes de gran brillantor en l'eloqüent imatge d'una dona de la neteja traient la pols de la Cambra dels Lords.

L'altra línia narrativa d'El cas Pinochet és la de l'esfereïdor testimoni dels familiars dels desapareguts. Guzmán posa la càmera al seu servei, sense dilatar ni mutilar les seves impressions, deixant que flueixi la seva admirable espontaneïtat. Els seus relats, carregats de lúcida emotivitat, atrapen l'espectador sense necessitat de recrear-se en els detalls més escabrosos, que es transmeten amb una serenitat perfectament conjugada amb la contenció de la mirada del realitzador. No hi ha cap parany afavorit pel muntatge arbitrari o la manipulació del poder de la paraula; el pla fix sobre els seus rostres s'encarrega de subratllar les repercussions d'un passat al qual, com a mínim, es pot donar un nou final gràcies al “descobriment” d'un fiscal espanyol. «Per poder perdonar primer t'han de demanar perdó», afirmen. «Nosaltres ja hem guanyat, vam sobreviure (a les tortures), ara a ells només els queda pagar, i si no ho fan ells, ho faran els seus fills». També apel·len a la «força de la memòria» per no deixar que triomfi la impunitat. Són porcions d'històries que Guzmán inclou en un treball apassionat i apassionant que posa llum a les ombres d'un procés i dóna veu als que fins ara no havien parlat. Fites que, en definitiva, la converteixen en una experiència cinematogràfica imprescindible.