In bocca al lupo... Caterina
Giancarlo Iacovoni (Sergio Castellitto), professor d’institut, se sent frustrat amb la realitat provinciana que l’envolta a Montalto di Castro i decideix millorar i escalar socialment a Roma. En aquest viatge, l’acompanyen la seva filla Caterina (Alice Teghil), una adolescent de tretze anys tranquil·la i senzilla, que veu transformada la seva vida quotidiana al traslladar-se del seu poble natal a la capital italiana, i també la seva dona, Agata (Margherita Buy), una mestressa de casa acomplexada pel model intel·lectual al qual el seu marit la vol sotmetre, però dotada de gran tendresa maternal i d’una secreta i rica vida interior.
A través d’aquests personatges estereotipats, el director italià Paolo Virzì (guanyador del David de Donatello, el Goya italià, amb la seva pel·lícula Vacances d’Estiu) construeix una comèdia agredolça que apropa l’espectador, a través d’una mirada àcida i crítica, a l’Itàlia de Silvio Berlusconi, recuperant el to característic de la comèdia popular italiana dels anys seixanta i setanta.
Caterina, amb la seva mirada ingènua, toparà amb la realitat d’uns nous companys de classe dividits entre els militants d’esquerres i els de dretes, liderats per Margherita i Daniela respectivament. Margherita, filla d’una escriptora i d’un ideòleg progressista, l’endinsarà en el món més underground, construït a partir de música alternativa, tatuatges i poesia, un món compromès que es manifesta a favor de la pau –en una seqüència filmada davant del Senat durant la multitudinària manifestació en contra de la guerra d’Iraq–. Daniela, en canvi, és el revers de Margherita, filla d’un ministre del govern del “Cavaliere” i d’una aristòcrata, i l’aproparà a l’alta societat romana, amb les seves festes exclusives i la superficialitat més banal, en una continua dolce vita. Tan Margherita com Daniela pertanyen a famílies contraposades ideològicament però que formen part de l’elit política i cultural de la societat romana.
Virzì realitza una crítica mordaç de les dues tendències. Per una banda, de la dreta moderada contemporània que, segons la seva opinió, manté encara com a rerefons antics rituals que recorden els del feixisme italià i, per altra, de l’esquerra – cada dia més descafeïnada – que introdueix actituds típiques de la dreta berlusconiana, sobretot en l’ús que fa dels mitjans de comunicació. Ambdues ideologies han aconseguit crear, amb els seus discursos buits i autocomplaents, a través dels seus propis fills, una imatge esperpèntica d’ells mateixos.
Caterina viatjarà perplexa a través d’aquests nous móns, en la seva educació sentimental i social, buscant la seva pròpia identitat, i procurant no esdevenir el reflex del seu pare, Iacovoni, un home pretensiós que se sent exclòs d’aquesta elit i que no dubtarà en aprofitar les amistats de la seva filla per poder trobar un lloc en aquest univers fascinant al seus ulls. Virzì comenta que amb aquest personatge pretenia recrear el que ell considera una nova malaltia que pateix un determinat tipus d’italià, malaltia que ve generada per la frustració de veure’s exclòs de les altes esferes i per una recerca constant del reconeixement social
Giancarlo Iacovoni seria l’equivalent contemporani d’un dels personatges que apareixia a Els Inútils (I vitelloni, 1953) de Fellini; joves provincians avesats a una vida contemplativa en un poble “mediocre” caracteritzat per la impossibilitat de realitzar els propis somnis. Concretament, Giancarlo seria una prolongació de Moraldo, l’únic d’entre els seus amics que decideix emprendre l’aventura de traslladar-se a Roma, fascinat per les possibilitats que li ofereix la gran capital italiana. No és casual, i segur que Virsi no l’hi va passar per alt, que Fellini tenia en ment una segona part d’aquesta pel·lícula en la qual volia resseguir l’experiència de Moraldo a la gran ciutat, i que havia de portar per títol Moraldo va in città. Moraldo va acabar desapareixen de l’imaginari fellinià o, més aviat, es va dissoldre en altres personatges com el Guido de Fellini 8 i 1/2 o el Marcello de la Dolce Vita, Giancarlo també acaba desapareixen per sempre sobre una moto, en un acte desesperat al veure que mai podrà accedir a un món endogàmic en el qual no és benvingut, i al reconèixer que en el seus esforços ha desatès fatalment aquells que l’envoltaven.
Marta Sureda
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
