Waters forever
Corren mals temps per a la sub-ver-sió. Arribat el punt en què els grans estudis de Hollywood l’han instrumentalitzada per dotar els seus productes d’una aureola de presumpta qualité, només els vells outsiders són capaços de signar manifestos amb un mínim de credibilitat. I això és Cecil B. Demented, una crida de John Waters a la rebel.lió definitiva contra els postulats del cinema reaccionari, intolerant i amb vocació lobotòmica. El director de Pink Flamingos i Hairspray oculta, darrera el format d’una comèdia irreverent, una autèntica declaració de principis del que hauria de ser el cel.luloide independent per excel.lència, aquell que neix de l’activisme cinèfil i la mirada despullada de connotacions moralistes.
Al final de la seva anterior i esplèndida pel.lícula, Pecker –una àcida radiografia de la hipocresia que envolta els cercles artístics poblats de pseu-doin-tel.lectuals–, Waters feia un primer pla del fotògraf protagonista anunciant que aspirava a convertir-se en director de cinema. Cecil B. Demented és la lògica seqüela d’aquella afirmació; la seva nova criatura vol practicar l’exercici de la creació al marge d’un sistema més preocupat a imaginar ficcions ensucrades per alimentar les neurones acrispetades que en descobrir nous terrenys per a la representació. Tot i que el corrossiu embolcall formal pot incitar al rebuig de la majoria –estem parlant d’un humor molt personal que filtra temes molt universals–, la de Waters esdevé una de les denúncies més legítimes del cinema actual, no només per la seva coherència amb la filmografia del cineasta, sinó també pel seu insospitat abast en un moment de progressiva massificació cinematogràfica.
L’operació de Waters consisteix a satiritzar les aventures del grapat de freaks més entranyable que s’han vist en una pantalla des dels casposos temps d’Ed Wood. Amb el braç tatuat amb noms de realitzadors de culte –que van de William Castle i Otto Preminger fins a... Almodóvar!–, aquest rocambolesc equip de rodatge inicia una croada terrorista que s’expressa a través del particular univers del director: a Cecil B. Demented –molt adequat el cognom del nostre heroi per a definir la seva filosofia– trobem enfrontaments entre fanàtics de l’acció i defensors del cinema per a tota la família, una sala X habitada per onanistes impenitents, i assalts al rodatge de Forrest Gump i a l’estrena del director’s cut de Patch Adams (!). Per no faltar-hi, també hi ha una conya sobre el membre viril del sempre parodiable Mel Gibson. Són troballes d’una vandàlica experiència cinematogràfica que s’inicia amb uns crèdits excepcionals i que deu bona part de la seva eficàcia a l’esplèndida aportació de Melanie Griffith, una actriu amb el suficient sentit del risc per carregar-se qualsevol estereotip, encara que sigui a costa de la integritat física.
Cecil B. Demented garanteix 90 reivindicatius minuts de poder underground, d’espectacle interactiu per als seus deixebles. Perquè, al capdevall, Waters aconsegueix plasmar a la pantalla el que a una immensa minoria de cinèfils els ha passat pel cap en una sessió de tarda eclipsada pel recital sonor de comestibles diversos: imposar la llei del ritual que suposa la comunió entre ficció i espectador, i deixar que el soroll del projector introdueixi, sense agents externs, l’inici del viatge als misteris de la representació.
PEP PRIETO
Col.lectiu de Crítics de Cinema de Girona |
