Malgrat que encara hi ha qui dubta de la complexitat dels grans films de l’Oest, potser no és estrany que l'elecció del gènere per part de George Steiner (brillant i lúcid pensador de la cultura occidental que reconeix el cinema com el llenguatge del segle XX, però també que, disfrutant-lo, no l'ha interioritzat) hagi dut a la projecció al Cinema Truffaut de Centauros del desierto. Tenint sempre present l'horror d'Auschwitz, George Steiner ha reflexionat sobre la fragilitat de la raó i la temptació de la barbàrie, l'odi (a vegades de caràcter racial) que enfronta els humans i el dolor que genera la dificultat d'acceptar l'altre en la seva diferència, el fet que la cultura no evita la violència i fins i tot que en la mateixa cultura hi pot haver (incitant-la) violència, la inhumanitat de la humanitat (i de les Humanitats). Steiner, fill d'una família de jueus vienesos, també apunta que un ordre (una comunitat, un estat, com el mateix d'Israel) pot haver sigut fundat en la violència i es manté amb ella. El cas és que Centauros del desierto, una de les grans pel·lícules de John Ford, no sembla del tot aliena a diversos temes plantejats per Steiner. A banda del que hi podríem afegir respecte al brutal procés de colonització de l'Oest americà, el relat exposa l'existència d'un odi racial (la qual cosa no vol dir que sigui un film racista, com a vegades s'ha considerat, confonent el punt de vista de la narració amb el del personatge racista, venjatiu i asocial que interpreta John Wayne) que du a una violència generativa de dolor (els personatges, siguin blancs colons o indis nadius, pateixen ferides més profundes que la cicatriu visible del comanxe Scar, tenen morts en la seva memòria) i de més violència. També hi fa present la fràgil frontera entre l'ordre i la barbàrie, en la mesura que el personatge interpretat per John Wayne encarna la violència que necessita una comunitat (representada per la família Jorgensen en substitució de l'assassinada Edwards) per estabilitzar-se, malgrat que aquesta comunitat no integri aquell que ha instrumentalitzat per constituir la seva casa, la seva tranquil·litat, el seu refugi. Així, el venjatiu, violent i asocial Ethan no pot entrar, després del seu llarg periple a la recerca de la filla dels Edwards que va sobreviure a la matança, en la casa dels Jorgensen (la rèplica de la dels Edwards amb la qual comença la pel·lícula) i, sense lloc en la comunitat, continuarà la seva vida errant, com també ho és la dels indis els quals ha perseguit. Malgrat que sigui a propòsit d'un racista (al qual Ford, gens aliè a la complexitat humana, li reconeix un dolor, un amor impossible, una condició de perdedor des del moment en què, com a confederat, torna al principi del film d'una guerra que ha perdut), la seva errància, com la dels indis, també fa pensar en Steiner, en la mesura que aquest ha reflexionat sobre la condició jueva a partir de la seva condemna a la diàspora.

El cas és que els espectadors ara tenen la possibilitat de reveure o de descobrir (o de redescobrir, en la seva grandesa, el film en la pantalla gran per a la qual va ser concebut) Centauros del desierto, una obra plena de tensions entre la llum (el principi de la imatge cinematogràfica) i l'obscuritat, de dualitats que defineixen l'antagonisme i alhora l'afinitat dels personatges, d'oposicions com la que s'estableix entre l'espai de la casa (refugi, repòs i civilització) i desert (l'aventura, l'inestable, la confrontació amb l'altre). En un petit assaig publicat a La mirada cercana, Santos Zunzunegui exposa com la pel·lícula es deriva (o hi està anunciada i alhora continguda) dels dotze plans del seu pròleg, íntimament relligats amb els vuit que la tanquen. Entre l'obertura i el tancament (una porta des de la qual s'espera un home que retorna, una altra porta on es percep la figura fugitiva del mateix home que se'n va per sempre), l'immens talent de Ford, les cançons que pauten els rituals, una estructura narrativa complexa com ho és el temps estranyament mesurable en què es desenvolupa la història. I el territori real de Monument Valley esdevingut presència mítica.

Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona