Cinema Truffaut

La seducció de les dones madures

L’estiu passat una de les pel·lícules que vam recuperar en versió original, va ser “El jardín de la alegría”, primera pel·lícula de Nicol Cage, el mateix director de “Las chicas del calendario” que també recuperem aquest estiu. És la nota, si voleu, divertida, amena i sense gaire complicacions d’aquest any.
Tal com comentàvem l’any passat, arran d’ “El jardín...”, aquesta pel·lícula s’emmarca dins d’aquesta recuperació del cinema anglès en la seva vessant de comèdia irònica amb tocs d’humor negre, com “L’anglès que va pujar a un turó i baixà una muntanya” (1994) de Christopher Manger o l’altre més recent que també citàvem l’any passat, “Despertando a Ned” (1999) de Kirk Jones.
De totes tres, aquesta possiblement és la més “blanca”, la que “molesta” menys i de la que el públic, en general, en surt content i sense que li hagi tocat en cap moment la moral com podia passar, en algun moment, amb les altres. I és que tant el director, Nicol Cage, com el guionista Tim Firth, vénen de la televisió i tenen molt present que han de complaure a la majoria de l’audiència.
Si en el “Jardín de la alegría” la història estava ambientada en un petit poble de la Gran Bretanya, on tothom es coneixia i on aparentment tot era correcte, a “Las chicas del calendario”, també passa el mateix, però aquesta està basada en un fet real, que va ocòrrer l’any 1999 en el poble de Yorkshive Dales, on unes senyores ja madures que formaven part de l’Institut de la Dona, per a recaptar diners per a un hospital, van posar nues, una per cada mes, en un calendari per a l’any 2000.
També és la història de dues amigues, molt diferents, i tanmateix molt unides, però el fet de tota la moguda del calendari posarà en perill aquesta relació. Al mateix temps, també, ens trobem davant d’un fet dramàtic amb la pèrdua d’una persona estimada a causa de la malaltia de la leucèmia, i que serà el punt de partida que desenvoluparà tota la història d’amistat, reivindicativa i divertida del calendari.
“Las chicas del calendario” és una pel·lícula que respira optimisme per tots costats, i on davant de qualsevol desgràcia, problema o enfrontament, sempre hi surt la part positiva i això li dona aquell toc de “cinema de la felicitat”.
Sens, dubte, però, el més important de la pel·lícula, és la interpretació de les actrius que donen vida a aquestes salades senyores madures. Totes elles vénen del món del teatre i han fet incursions en cinema en pel·lícules conegudes, de qualitat i algunes de pura supervivència. Sense elles, que es nota que s’ho van passar bé fent-la, “La chicas del calendario” seria un film difícil de passar i de païr.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona