L'altre cinema argentí

A bell mig de la Pampa argentina, on el concepte crisi ja ha esdevingut perenne, la directora María Victoria Menis hi situa un quartet de personatges que, a causa de les sinuoses lleis de l'atzar, hauran d'apendre a conviure entre ells sense mostrar els signes evidents de les seves misèries personals i les tensions provocades per anys de relació. Prenent com a fil conductor del relat al jove Fèlix i utilitzant les premises dels arguments del cinema clàssic ("un home arriba al poble i tot canvia.."), Menis elabora una història farcida de desencant, on els silencis imperen damunt dels diàlegs i els gests i les mirades marquen les pautes de la relació que s'establirà entre en Fèlix i el matrimoni que l'acull en la seva perjudicada caseta.
Fugint de qualsevol mena de tòpics, la directora opta per deixar de banda possibles relacions afectives entre els tres personatges, ja que serà el fill del matrimoni (un nadó de pocs mesos capaç d'interpretar amb més convicció que molts dels pressumptes actors que desfilen per les nostres pantalles) l'element clau que marcarà el desenllaç del relat. Film rodat amb una tensió latent i malsana, "El cielito" mostra la descomposició d'un matrimoni (també d'un país, probablement) que ni amb la vinguda d'un nadó és capaç de resituar-se; ell, en Roberto, és un home que els anys i la continua ingesta d'alcohol han enfosquit el seu caràcter fins a tornar-lo esquerp i agre; ella, la Mercedes, és una dona que es pregunta en quin moment de la seva vida va perdre l'alegria i l'esperança i en quin moment va adquirir una silent summissió envers el seu marit que la corromp per dins. En Fèlix, espectador privilegiat d'aquesta devastació, optarà per endur-se al nen i fugir cap a la ciutat. Així doncs, Menis divideix la història en dues parts ben diferenciades que li serveixen per mostrar tots els contrastos possibles entre el món rural i el món urbà, i ho fa amb un estil narratiu força diferenciat: els silencis i les llargues planificacions són substituits pel brogit de la ciutat i el nervi de la càmera, la tensió implícita es mostra explícita i el tràgic desnllaç d'esdevé.
D'aquesta manera, Menis i el seu "Cielito" s'encaminen per les rutes més costerudes i difícils d' un cinema argentí que s'encara a la realitat qüotidiana i evita caure en les històries erotico-festives que certs productes d'enorme èxit internacional ens han ofert fins a l'avorriment. Seguint les petjades, fermes i brillants, de gent com Carlos Sorín i les seves "Historias mínimas", Pablo Trapero amb el seu "Bonaerense" i, sobretot, de Lucrecia Martel amb dues fascinants obres com "La ciénaga" (de ben segur, el referent més directe de "El cielito") i "La niña santa", María Victoria Menis proporciona a l'espectador retrobar-se amb el bon cinema i, de retruc, amb la seva pròpia mirada.

Carles Ribas
Cinema Truffaut