Història propera i emotiva envers l'Altre

Després de plantejar-se “C’est quoi la vie?”, de fer presents els desastres de la guerra a “El pabellón de los oficiales” i de parlar del senyor Ibrahim i les flors del Coran, François Dupeyron insisteix, amb el film “Clandestino”, en mostrar un personatge enfonsat i desfet que retorna a la vida, que reprèn la seva vinculació amb el món. Ho fa explorant la relació amb l’Altre en aquesta Europa que es declara oberta, però és travessada per fronteres (i lleis d’estrangeria) que condemnen tants humans a la clandestinitat. Aquest Altre s’individualitza en la figura d’un emigrant turc (la Turquia trucant les portes d’Europa?) que interpreta amb prou credibilitat Eric Caravaca, fill d’emigrants andalusos que ha esdevingut un dels grans actors (el preferit de Dupeyron) de la França actual. Aquest emigrant turc aconsegueix sobreviure a l’accident d’un camió que transportava un grup víctima de la precarietat, el tràfic d’humans i la fatalitat.
De manera inesperada, l’indefens clandestí entra a la vida d’una dona que ha perdut recentment el seu marit. Tan recentment que la pel·lícula comença amb l’enterrament i amb la desesperació del dol immediat. De fet, en la confusió de l’accident amb el qual ensopega la dona, l’emigrant entra al maleter del seu cotxe. Ella n’és conscient i l’acull a casa seva abans de començar un viatge cap a Anglaterra, el destí previst pel clandestí. Davant l’actitud de la dona, és possible plantejar-se si aquesta receptivitat té a veure amb un estat de fragilitat i de pèrdua que l’acosta a l’Altre. A la vegada, aquesta presència inesperada fa que la dona, abocada a la solitud, reaccioni i hagi de prendre decisions que fan emergir-la novament a la vida. “Clandestino”, doncs, explora un tema de gran impacte col·lectiu a un nivell concret i íntim. En qualsevol cas, el film es construeix amb la relació que va creant-se entre els dos. Ho fa amb pudor i sensibilitat. Quasi sense paraules perquè, de fet, la diferència idiomàtica dificulta la comunicació i, sense renunciar-hi, alhora du a assajar-ne noves formes. Ho fa amb rigor moral i estètic en la mesura que la càmera es mou reflectint la incertesa dels personatges. El destí incert de dos personatges que, de manera atzarosa, s’han creuat per renovar algunes experiències humanes fonamentals: L’instint d’ajudar l’altre, la compassió davant del feble i el perseguit, la necessitat d’una acció i d’una calidesa que alleugereixin la pena.
François Dupeyron ha volgut rodar aquesta pel·lícula amb una càmera digital amb el desig de fer un film diferent (un film altre) dins de la seva pròpia filmografia. El cineasta afirma que s’ha sentit més lleuger i més lliure en el moment de filmar. A la vegada, amb un equip de rodatge mínim, podia tenir la sensació que quasi filmava clandestinament en carrers i cafès. Així també s’ha volgut sentir un cineasta estrany per ell mateix filmant com si no sabés filmar i muntant com si no sabés muntar. Un cineasta altre per acostar-se a l’Altre.

Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona