"SIN DESTINO"
Sinopsi:
Basada en la novel·la homònima d'Imre Kertész, guanyador del Nobel de literatura el 2002, la pel·lícula explica com en Gury torna a la seva Budapest natal en acabar la guerra i nota la indiferència, i fins i tot l'hostilitat de la gent del carrer. La resposta d'en Gury a la seva experiència és curiosament ambivalent.
Als camps tractava d'adaptar-se a la situació atribuint característiques humanes als seus torturadors.
El jove arriba a la conclusió que el seu destí no consisteix ni a ser hongarès ni a ser jueu.
Cinema Truffaut
64921
La literatura concentracionària ha donat un gran nombre d’obres en les quals l’escriptor/protagonista narra l’horror viscut en els Lager creats pels nazis. És evident que cadascun d’ells, a través de l’escriptura, va expressar la seva experiència a través d’una manera singular de narrar els fets. Cal remarcar, però, que tots van coincidir en el problema clau de la seva vivència; l’haver retornat d’entre els mort, haver estat en paraules de Jorge Semprún, "travessats per la mort", i en la importància de deixar-ne testimoni.
Primo Levi va sentir la necessitat de deixar constància de la seva vivència personal des del començament, per tal de testimoniar les atrocitats patides. L’escriptor i químic italià d’origen jueu, va ser conscient que els únics narradors possibles dels camps de concentració eren aquells que, com ell mateix, no havien arribat fins al fons. Aquells qui ho van fer, mai van poder tornar per explicar-ho, aquesta experiència última quedarà sepultada en el silenci dels camps.
Jorge Semprún, en canvi, va decidir aïllar-se durant vint anys en el seu propi silenci per tal de trencar amb el dolor del passat. L’intel·lectual espanyol va escollir la vida, allunyada del record concentracionari, en detriment de l’escriptura, obligada a rememorar el malson viscut. Finalment va decidir, molts anys després, a relatar la seva experiència a «L’escriptura o la vida».
«Sense destí» és la novel·la de Imre Kertész, escriptor hongarès víctima dels camps de concentració i Premi Nobel de Literatura l’any 2002. Aquesta obra es va publicar l’any 1975 i s’inclou dins el ventall d’obres que configuren l’univers concentracionari. A diferència dels testimonis esmentats, el seu relat avança a través d’una aparent normalitat, el perill s’escola en l’esperança dels personatges, en una primera part on la majoria d’ells no percep la tràgica resolució de les seves vides.
Trenta anys després de la publicació del llibre de Imre Kertész, el veterà director de fotografia Lajos Koltai, també hongarès, va realitzar l’adaptació cinematogràfica de «Sense destí». Aquesta opera prima, el guió de la qual ve firmat pel propi Kertész, ens endinsa en la quotidianitat dels camps de concentració. A través d’unes escenes de gran força pictòrica mostra com els cossos moribunds tremolen i es desplomen per les condicions extremes de la seva existència a mans de la crueltat nazi. Aquestes llargues escenes evoquen espais atemporals en els quals el patiment sembla dilatar-se en un sense sentit de rutines absurdes.
Gyorgy és el jove protagonista de «Sense destí», un adolescent jueu que ni tan sols coneix massa bé el significat de pertànyer a aquesta comunitat, ja que els seus interessos són altres, els propis de la seva edat. Gyorgy troba el seu revers en un altre adolescent, l’Edmund protagonista de «Germania, anno zero» de Roberto Rossellini, un noi berlinès víctima de la ideologia nazi. Ambdós pateixen la crueltat de la Història que s’erigeix arbitrària, Gyorgy és condemnat a viure en un camp de concentració pel fet de ser jueu, condemnat pels designis de la voluntat nacional socialista i del seu projecte de creació d’una societat ària. Edmund, en canvi, forma part d’aquesta estructura nazi i acaba essent víctima de la seva pròpia educació. Ell actua com un autòmat que compleix gèlidament les consignes apreses cometent un acte esfereïdor. Ambdós representen la infància sense present. Però la mort simbòlica d’Edmund es veu contrastada per les últimes paraules que pronuncia Gyorgy al final del relat i també de la pel·lícula:
«Fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat. Tothom em pregunta per les adversitats, pels «horrors», però, potser allò, aquella cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més. Sí, d’això, de la felicitat als camps de concentració, els n’hauré de parla la propera vegada que m’ho preguntin. Sí m’ho pregunten. I si encara no me n’he oblidat.»
Marta Sureda
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
"LOS CLIMAS"
Sinopsi:
Protagonitzada pel mateix director i la seva dona (Ebru Ceylan), Los Climas ens acosta als sentiments d'una parella que es troba al crepuscle de la seva relació, un viatge de vacances d'estiu pel sud de Turquía del que acabaran tornant cadascú a casa seva, per separat. Després d'una dura tardor, Bahar (Nuri Blg Ceylan), decideix reprendre el contacte amb Isa (Ebru Ceylan) per tal de recuperar la relació o posar-li el punt final.
Cinema Truffaut
