El cinema és un vici

El paper que juguen el cafè i el tabac en la relació de l’espectador amb el ritual del cinema és digne d’estudi. De la cigarreta en sabem que no la podem encendre a l’interior de la sala (només a les projeccions del Truffaut d’estiu, perquè són a l’aire lliure) i que, a vegades, es tenen unes ganes de fumar inhumanes quan el que veiem a la pantalla no ens ajuda a oblidar l’addicció. De fet, les ganes de fumar són un baròmetre ideal per determinar el grau d’interès de la pel·lícula: si durant les dues hores no hi ha ganes d’injectar-se nicotina, vol dir que la cosa funciona. Pel que fa al cafè, hi ha qui no pot entrar a la sala sense prendre’n un, per allò del costum –o per combatre la somnolència- i també se’n fan després, a vegades per calmar els nervis que generen haver pagat gairebé mil de les antigues peles per empassar-se una nimietat. Jim Jarmusch té una relació especial amb els dos vicis. Els seus personatges tradicionalment fumen i prenen molt cafè. No és una opció estètica; l’autor de “Extraños en el paraíso” té la teoria que ambdós costums tenen a veure amb un procés de conciliació social, d’apropar posicions extremes i, en definitiva, de crear el clima idoni per a la resolució de conflictes. No hi ha ni una sola pel·lícula seva on no s’hi faci referència en un moment o altre del metratge. En aquest context, no és gens casual que Jarmusch “in person” aparegués a “Blue in the face” (aquella insòlita seqüela de “Smoke” en què, precisament, el tabac era el “macguffin” d’un mosaic de relacions humanes) explicant a Harvey Keitel les seves tesis sobre el cinema d’acció oriental –on els herois sempre llancen les pistoles després de disparar, segons ell: aquest home és impagable- amb una cigarreta a la mà i prenent un bon cafè.
“Coffee and cigarettes” no és tant una radiografia de la dicotomia cafeïna /nicotina com un compendi de les fixacions d’un magnífic cineasta que, actualment, és dels pocs independents de veritat que queden en el cinema nord-americà. Són onze segments que en què cafè i tabac són, com a l’esmentat díptic de Wang i Auster, un “mcguffin” per a desgranar converses sobre la vida en general i els periples quotidians en concret. Alguns dels episodis –el terme és equívoc; això és un recull d’onze pel·lícules curtes- ja existien, com el que protagonitzen Tom Waits i Iggy Pop (veus tabaqueres per excel·lència), i d’altres tenen el seu origen en sinopsi que el realitzador mai va arribar a convertir en llargmetratge. Però, malgrat que tot film dividit en segments té alts i baixos, Jarmusch aconsegueix dotar el conjunt d’unitat de la mateixa manera que ho feia a “Night on earth” gràcies a la solidesa del fil conductor. Sembla que els personatges només cobrin sentit en l’àmbit que els ha emmarcat el director. I això és, en essència, el cinema de Jarmusch: la sensació que els seus protagonistes viuen en un fascinant món paral·lel on és possible la convivència del Quixot (“Ghost dog”) amb William Blake (“Dead man”). A “Coffee and cigarettes” compta a més amb la complicitat d’un dels repartiments més extensos i brillants de la seva filmografia, on s’alternen vells coneguts com Roberto Benigni i The RZA amb fitxatges estel·lars com Bill Murray, Cate Blanchett, Steve Buscemi, Steve Coogan i Alfred Molina.

Pep Prieto
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona