En el decurs d'una festa d'aniversari, Camille juga amb una videocàmera que li ha regalat el seu oncle, Serge (Charles Berling). La seva passió el porta a enregistrar les simulacions del món que l'envolta: un cendrer, unes petxines marines, la seva ombra o les escenografies teatrals que la que, fins ara, és la seva mare, Ariane (Isabelle Huppert), construeix en un pis grandiloqüent on el decorat sembla suplantar el sentiment d'allò real. En un moment de la festa, en la qual el pare de Pierre es troba significativament absent, Camille pregunta a la seva mare si es trobava al seu costat en el moment que va néixer. Formulada per un nen, la pregunta desvela una certa innocència, però situada en l'epicentre d'una pel·lícula de Raúl Ruiz, amaga alguna cosa de sinistre. La innocència d'una pregunta formulada a una mare esdevindrà l'inici d'una farsa o més ben dit el començament de la comèdia de la innocència.

Segons la etimologia francesa, el terme «Comédie» té una doble significació. Per una banda, la idea de comèdia es refereix cap a l'existència d'un gènere còmic, que tal com ja va prescriure Aristòtil en la seva Poètica, es caracteritza per estar interpretada per personatges d'extracció social baixa i per tenir un final feliç oposat a allò clàssic. El terme «comédie» també pot sobreentendre's com un caprici, com una sortida de to pròpia de la infantesa. Raúl Ruiz, que per damunt de tot és una persona que sap jugar amb intel·ligència amb els processos de deconstrucció dels mecanismes propis de la ficció, dóna al terme una doble significació. Per una banda, la seva pel·lícula esdevé una farsa que juga deliberadament el joc dels embolics i de les suplantacions, però aquesta farsa esdevé massa sinistre per poder-se convertir deliberadament en comèdia i acaba esdevenint el resultat d'un caprici infantil, de la inesperada sortida d'un nen en el decurs d'una festa d'aniversari.

La maliciosa pregunta de Camille conduirà el relat cap una mena de joc al voltant del tema de la reencarnació i de la suplantació, transformant-lo en el clàssic joc de miralls a què Raul Ruiz ens sol tenir acostumats en les seves ficcions. No trigarem gaire a descobrir que Camille té dues mares. Per una banda hi ha la seva mare biològica, o més ben dit aquella dona amb qui sempre ha viscut i amb qui ha estat educat, Ariane. Per l'altra, hi ha una dona anomenada Isabella (Jeanne Balibar) que en el passat va perdre un fill. Ariane porta Camille a casa d'Isabella i aquest la reconeix com la seva veritable mare. El fill perdut d'Isabella tindria en l'actualitat nou anys, l'edat que acaba de celebrar Camille en la festa d'aniversari. Isabella no triga a reconèixer en Camille la reencarnació del seu fill mort i intentarà endinsar-lo a l'interior d'un món on tot es possible, on la fascinació esdevé un camí cap el reconeixement de la maternitat. Mentrestant, Ariane lluita per que les coses tornin cap a la seva normalitat, per reforçar la seva condició de mare biològica.

Raúl Ruiz és un dels grans mestres en la reflexió sobre l'art de la simulació. La majoria de les seves pel·lícules són el resultat d'un joc de miralls on la realitat acaba transformada pels seus reflexos, per les aparences que l'envolten. El barroquisme formal de Ruiz acaba donant pas a una reflexió sobre la condició del món com a ficció, sobre l'afirmació de la faula com a mecanisme de la mentida que posa al descobert el sentiment d'estranyesa que marca el món i les seves lleis. La comedia de la inocencia va ser realitzada un any després de que Ruiz materialitzés el seu projecte més costós i fascinant, l'adaptació fílmica del darrer volum d'A la recherche du temps perdu de Marcel Proust, Le temps retrouvé. En lloc de centrar la seva reflexió sobre Proust en un exercici sobre el tema de la memòria involuntària i de la dificultat per atrapar l'esdevenir de les coses, Ruiz va preferir observar el joc sobre les falsedats de les aparences, els enganys de la mirada que travessen l'univers proustià. Mentre en l'obra de Proust la innocència d'Albertine amaga alguna cosa de sinistre, algun element fosc que el narrador s'esforça en comprendre, a La comedia de la inocencia els capricis infantils esdevenen el pòrtic del misteri, del qüestionament d'un món simulat.