"Cosi fan tutti"

“Volíem parlar del poder. Però del poder des del punt de vista d’aquells que el toleren, no des del que l’exerceix. No passa ni un sol dia que no em sorprengui veure com la gent accepta com els altres en parlen, com els tracten, com els aixafen i com se’n riuen. Això quan si es revoltessin no s’arriscarien a anar a la presó. No estoic parlant de resistència en temps de guerra. Estic una mica aclaparada per la falta de resistència. Si una persona no diu que no al seu pare, hi ha poques possibilitats que digui no al seu cap, al seu director o a qualsevol altra persona”.
(Declaracions d’Agnès Jaoui sobre “Como una imagen”)

És possible que Agnès Jaoui estigui cansada de recollir, juntament amb el seu company Jean Pierre Bacri, premis al millor guió a propòsit de “Como una imagen”. Premis que s’afegeixen als rebuts per “Para todos los gustos” (la seva primera pel·lícula com a directora) i els guions a partir dels quals Alain Resnais va dirigir “Smoking /no Smoking” i “On connaît la chanson”. Cansada, és clar, de manera relativa. Ho apunto perquè a Canes i, recentment, als premis Europa lliurats a Barcelona, Agnès Jaoui potser tenia més aspiracions . De moment, però, el gran talent de Jaoui (en complicitat amb Bacri) encara és a l’escriptura, a part del seu encant com actriu. Així, doncs, Jaoui i Bacri aporten amb “Como una imagen” un nou guió brillant i decididament intel·ligent que sap relligar diversos personatges (fent-los parlar de manera creïble) en una història coral (una altra marca de la casa) que transcorre en un ambient intel·lectual de Paris.
Qui actua com a nexe és una adolescent acomplexada per les dimensions del seu cos (el seu nom és Lolita, però no és precisament una Lolita) i que pateix el desafecte del seu pare, un escriptor i editor de prestigi. Lolita té una professora de cant casada amb un escriptor amb aspiracions. La parella admira el pare de Lolita i el tracte de la professora vers l’alumna canviarà en conèixer el seu vincle amb l’escriptor Etienne Cassard. D’aquí, d’una manera punyent i afinada, “Como una imagen” parla de la tirania de la imatge (i per tant de l’esclavitud al respecte) i de les aparences, de la vanitat i el papanatisme intel·lectual, del poder i de la submissió i el servilisme. També de la solitud. Ho fa sense acritud, però també sense complaença. Amb una distància justa. Cantant del grup vocal amateur “Canto allegre”, que apareix a la pel·lícula, Agnès Jaoui, però, afirma la música com una possibilitat d’escapatòria (per tant la concedeix a Lolita i al seu mateix personatge) de la tirania de la imatge i de la fira de les vanitats i les aparences. La música permet Lolita afirmar la seva identitat i reconèixer la seva dignitat. Per això, Jaoui s’esmerça en aconseguir que l’espectador desitgi que Lolita excel·leixi (i així s’alliberi) en el cant. De fet, Jaoui reconeix que ha volgut fer un homenatge a la música (bellament present en el film amb temes de Monteverdi, Händel i sobre tot Mozart) perquè, en un moment de la seva vida, va permetre-li fermar la seva identitat i revoltar-se contra el “Cosi fan tutti”, una manera vulgar de justificar-se: Com que tothom ho fa, seguim el joc de l’egoisme, la vanitat, la simulació i la submissió als poderosos. Agnès Jaoui pot estimar la música mozartiana del “Cosi fan tutte”, però apunta amb bala contra la moral cínica i autocomplaent del “Cosi fan tutti”.

Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona