Moments crucials
Com bé sabeu, a la gent li agrada parlar de moments crucials –a la vida–; els dramaturgs en particular hi donen una gran importància. En realitat, però, aquests moments gairebé no existeixen, simplement ens fa l’efecte que hi són. «Els instants crucials» i les «decisions ineluctables», això sona bé; però, si ens hi fixem, el moment no és mai crucial: durant molt de temps, les emocions i els pensaments han anat fluint en la mateixa direcció, conscientment o no; tanmateix, la fuita actual ve del passat llunyà, de la més profunda foscor. Aquesta reflexió d’Ingmar Bergman, datada el 1994, la trobem reconvetida en guió cinematogràfic a Confessions privades. El director de títols com Un estiu amb Mònica (1952), El setè segell (1956) o Secrets d’un matrimoni (1973) ha estructurat Confessions privades en cinc capítols, en cadascun dels quals recull un «moment crucial» per a Anna, la protagonista. Es tracta d’uns instants molt concrets, decisius, en què la dona es confessa íntimament a algun dels personatges clau de la seva vida: el marit, l’amant, el capellà... Els cinc moments, però, no ens els mostra en l’ordre cronològic, sinó ordenats de manera que puguem copsar l’origen llunyà i obscur d’aquests instants en què la crisi es posa de manifest.
Allunyat del cinema des que el 1982 se n’acomiadà amb Fanny i Alexander, Bergman ha seguit treballant en el terreny teatral, ha realitzat alguns films per a la televisió i també ha escrit guions –certament testamentaris– per a pel.lícules que han dirigit cineastes del seu entorn. En dos d’aquests textos per al cinema, s’ha dedicat a estudiar a fons la relació conflictiva que van mantenir els seus propis pares. De la coneixença, el nuviatge i els decebedors primers anys de matrimoni de Henrik i Anna Bergman se’n va encarregar al guió de Les millors intencions, que dirigí Bille August; mentre que, a Confessions privades, tracta l’asfixia sentimental que patia sa mare, Anna, al cap d’uns anys d’haver-se casat amb Henrik, quan una tonificadora relació adúltera li féu prendre consciència de l’error del seu matrimoni i, alhora, li originà un patiment d’ordre moral. Amb les cinc confessions d’Anna, Bergman explora les causes i els efectes del dolor que rosegà aquella dona, tan pregonament infeliç, fins i tot quan retrobà el gust per la vida... Poques vegades hem pogut veure a la pantalla una denúncia tan plena de ràbia, lúcida i sincera, de la moral hipòcrita dictada pels religiosos i de les conseqüències nefastes per a les seves víctimes.
Tot i que, des del punt de vista argumental, podem considerar Confessions privades com la continuació de Les millors intencions, de cap manera l’hauríem de prendre com una segona part. Liv Ullmann ha entès que aquesta no era una història melodramàtica i no ha tirat pel camí de Bille August. Ha centrat la pel.lícula en els actors –magnífics– i, amb la càmera, s’ha abocat als gestos, als esguards, als silencis i a les paraules desesperades dels seus protagonistes, per tal de captar tota la tragèdia existencial dels personatges i per a transmetre la ràbia que Bergman ha expressat a través d’ells. Antiga companya i actriu del director suec, Liv Ullmann demostra, amb Confessions privades, que ha comprès perfectament Bergman i que, havent aparcat la seva carrera interpretativa al teatre i al cinema, s’ha convertit en una cineasta de talent, sensible, dotada de bon gust i profundament convençuda del potencial artístic del cinema –convicció evident fins i tot en aquesta producció per a la TV.
SALVADOR MONTALT
Col.lectiu de Crítics de Cinema de Girona |
