| Cravan vs. Cravan (v.o.en espanyol, francès i anglès, subitulada en català) Dissabte 25 d'octubre, a les 22.30, presentació |
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
CRAVAN VS. CRAVAN El 1918, el poeta i boxejador Arthur Cravan desapareix en el golf de Mèxic sense deixar rastre. En l'actualitat, un altre boxejador i artista, el director de cinema Frank Nicotra, inicia una investigació que el portarà darrere les misterioses passes de Cravan des de Suïssa fins a Mèxic, passant per París, Londres i Barcelona, on va disputar un combat llegendari contra el campió del món dels pesos pesants Jack Johnson a la plaça Monumental. |
|
|
  |
 |
 |
| Cravan. Poeta i boxejador. L’home i el personatge, la biografia i la llegenda. El pare pràcticament desconegut i el pare «imaginat» (l’oncle, Oscar Wilde). El provocador i l’exhibicionista. L’amant i l’au de llibertat. L’Europa (París) d’abans i després (Barcelona) d’esclatar la guerra del catorze. L’efervescència dadaista i la fugida d’un món en destrucció. La desaparició al golf de Mèxic el 1918: mort o esfumat. Isaki Lacuesta s’aproxima a Arthur Cravan amb un inesgotable, prolífic, joc de dualitats, que comença amb el títol (Cravan vs Cravan) i passa també per contraposar visions diferents del personatge (la dels artistes i la historiadora, la dels fets presumptes i els testimonis o coneixedors, la dels diguem-ne hereus...). Un joc de dualitats que el trobem fins en la mateixa estructura de la pel·lícula, clarament formada per dues parts ben diferenciades. Més centrada en el vessant poètic, artístic, del personatge, la primera part té una entitat estètica i discursiva fortament marcada per l’evocació d’aquell món que bullia al París dels anys deu. Lacuesta s’hi mostra convençut de la força de la imatge i, amb gran domini del muntatge cinematogràfic, hi va explorant la petja de la memòria, la construcció d’un mite com el de Cravan i la dificultat de copsar l’abast real tant del personatge com de l’individu. Ho ha concebut com una investigació (la que mena l’actor, poeta i boxejador Frank Nicotra rere les passes d’Arthur Cravan) que revela tant el seu propi treball de recerca de documents, testimonis i indrets com la indagació que fa sobre les possibilitats del cinema per apropar-se a la realitat de les coses. El Cravan de la segona part del film d’Isaki Lacuesta (bàsicament centrada en l’estada del suís a Barcelona) ja no és el jove agosarat i provocador, sinó el pròfug que es fa passar per campió d’Europa de boxa i, calamitosament, perd el combat a la Monumental amb un as nord-americà (exilat per racisme): és la decadència que prologa el final esvaït del personatge. Lacuesta ens en parla després d’haver-ne evocat ja la desaparició al golf de Mèxic i, efectivament, el tracta gairebé com un fantasma, com l’esperit errant que féu, a casa nostra, els penúltims escarafalls. No en va és d’aquella època que en projecta imatges cinematogràfiques presumptament reals que, borrosament, ens el fan present: cinema i fantasmagoria. De fet, tota la pel·lícula busca el fantasma d’Arthur Cravan; però és en aquesta segona meitat que tot es torna més boirós, els referents més indirectes i especulatius, la trajectòria (que el du a Barcelona i després a Amèrica) més confusa. Fins i tot desapareix la figura de Frank Nicotra com a fil conductor de la investigació i apareix fugaçment com a alter ego de Cravan, en evocar-se el combat a la Monumental. Ara, el relat el condueixen «hereus» de Cravan com Enric Casassas, Carles Hac Mor, Ester Xargay... que defineixen el punt de vista geogràfic i cultural des del qual Isaki Lacuesta s’acosta a Cravan. Finalment, cal fer un esment especial al treball fotogràfic i musical i a una qüestió lingüística de Cravan vs Cravan. Gerardo Gormezano, en un treball fotogràfic esplèndid, tracta lumínicament diferent les dues parts del film: més càlidament la catalana, menys la parisenca (d’imatges, tanmateix, més polides). I el tàndem Víctor Nubla-Pascal Comelade en signen una banda sonora, eficaç i d’una entitat notable. El tema lingüístic: per què la historiadora i crítica d’art, Ma Lluïsa Borràs parla en castellà, amb un accent català indeleble? Es tracta d’un joc amb les dualitats lingüístiques que conegué Cravan, o amb les de casa nostra? Salvador Montalt |
|
|
 |