ESTRENA DE "CRÓNICAS", UN FILM PRODUIT PER GUILLERMO DEL TORO I ALFONSO CUARÓN
Manolo Bonilla, presentador estrella d’un programa de notícies sensacionalistes de Miami, viatja juntament amb el seu equip a una petita ciutat de l’Equador per a cobrir la notícia d’un assassí en sèrie de nens anomenat el “Monstre de Babahoyo”. La mort accidental d’un nen fa que els habitants de la ciutat estiguin a punt de linxar a Vinicio Cepeda, un pobre venedor ambulant. La intervenció del periodista salvarà la vida de l’home però no evitarà que l’empresonin per homicidi involuntari. A partir d’aquest moment, el venedor oferirà informació a Manolo al voltant del “Monstre” a canvi que el periodista emeti un reportatge sobre el seu injust empresonament.
Cinema Truffaut
Qui genera el “monstre”?
Si ens haguéssim de guiar únicament per les estrenes que arriben a les nostres pantalles, podríem pensar de forma equivocada que la realitat actual del cinema llatinoamericà es redueix pràcticament a les pel·lícules produïdes per Mèxic i l’Argentina. Més enllà d’aquestes cinematografies, el que ens arriba de la producció d’altres països del continent és escàs i no sempre representatiu. Es probable que “Crónicas” sigui la primera estrena que ens arriba de l’Equador en molts anys, potser en dècades. I de fet, tampoc podem afirmar que ens trobem davant un film que sigui representatiu de la migrada producció cinematogràfica que es fa cada any en aquell país sudamericà. És més, com a mostra de les precàries condicions de rodatge i finançament que es donen en alguns d’aquests països, “Crónicas” és un projecte que no hauria vist la llum si únicament hagués depengut de les possibilitats econòmiques de la inexistent indústria cinematogràfica equatoriana. Sense l’impuls, el finançament i l’entusiasme dels seus dos productors, Guillermo del Toro i Alfonso Cuarón, hauria estat un projecte irrealitzable i que hauria entrat en via morta. Només el pont aeri Quito-Mèxic DF va permetre que el jove director Sebastián Cordero pogués afrontar les condicions de producció que una pel.lícula com “Crónicas” precisava.
La participació de Cuarón i Del Toro en el procés de producció, no només va fer viable el projecte des d’un punt de vista financer, sinó que va fer possible la incorporació al rodatge d’un eclèctic càsting internacional encapçalat pel nord-americà John Leguizamo (un actor d’origen portorriqueny) i de l’espanyola Leonor Watling, convertits en pedres angulars del film. “Crónicas” s’inspira lleugerament en un cas real, el de l’assassí de Babahoyo, que va provocar diverses morts en sèrie en una de les zones més deprimides de l’Equador rural. El punt de partida del film és l’arribada al poble per fer un seguiment del cas, d’un equip de periodistes, encapçalat per Manuel Bonilla, una estrella de la televisió de successos en una exitosa cadena pel públic d’ascendència llatina amb seu a Miami. En una zona on la corrupció, l’analfabetisme, la superstició i la misèria econòmica formen part de la quotidianitat, l’aparició del serial killer serà el detonant d’un còctel explosiu de nefastes conseqüències.
Gràcies a la mà ferma de Sebastián Cordero, l’acció de “Crónicas” va basculant permanentment entre dos registres: el del thriller criminal en la recerca anguniosa del monstre de Babahoyo en l’asfixiant ambient marginal en que es desenvolupa la trama; i el de la pel·lícula de denúncia que es pregunta permanentment pels paper que poden jugar els mitjans de comunicació en una situació com aquesta. L’equip de Bonilla i els seus reporters intenten controlar el tempo de les investigacions de la policia equatoriana per poder-ne extreure un major rendiment mediàtic, però la seva progressiva implicació en el cas els portarà a plantejar-se la seva posició i responsabilitat com a periodistes. On és el límit de la intervenció d’un informador en un cas com aquest? Fins a quin punt un periodista ha de ser un simple observador de la realitat o s’hi pot implicar per modificar-la? On es situen els límits morals dels interessos mediàtics d’un periodista? Són preguntes semblants a les que ja es feia Billy Wilder fa 50 anys a la magistral “El gran carnaval”, en la que Kirk Douglas també gestionava de forma interessada una situació límit per extreure’n un profit mediàtic pel seu diari. Que mig segle després hi hagi directors de cinema que es continuin fent les mateixes preguntes, no diu molt a favor d’alguns mitjans de comunicació i el paper que exerceixen en la societat.
Però més enllà de la trascendència mediàtica dels fets que exposa “Crónicas”, es planteja també un altre dilema: la marginació social, la falta de perspectives i l’analfabetisme són el “caldo de cultiu” idoni per generar un monstre com el de Babahoyo. Amb tot, les societats avançades i del primer món també tenen els seus monstres (revisem sinó Columbine o Virginia Tech). El que les iguala és que sempre hi haurà un mitjà de comunicació àvid de carnassa que ho vulgui convertir en espectacle morbós i de consum ràpid. I no és aquesta caixa de ressonància irreflexiva almenys parcialment responsable de que aquests monstres es continuin regenerant?
Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
