La pallassa de la carretera

Yolande Moreau ha assolit els darrers anys una gran popularitat a França com a presentadora protagonista d'un programa de varietats anomenat Les Deschines. L'actriu, que ha treballat de secundària a nombroses produccions franceses com Delicatesen de Jeunet i Caro, va decidir debutar en la direcció amb Cuando sube la marea -Quand la mer tombe- una pel·lícula discreta, co-dirigida amb Gilles Porte, on explica algunes de les experiències personals dels inicis de la seva carrera, quan era sobretot una actriu ambulant que anava pels pobles presentant un espectacle clownesc de gran amargor. El resultat d'aquest curiós treball autobiogràfic pot desconcertar, sobretot per la discreció del projecte i per la forma com la cineasta troba un to mesurat per parlar del teatre, de la soledat de les actrius de teatre ambulant, del naixement d'un primer amor i de la recerca desesperada d'un xic de tendresa.
En un primer moment, després de que la camera ens mostra a l'actriu maquillada duent a terme la representació, resulta inevitable pensar en Gelsomina, el personatge de la llunàtica de La Strada de Federico Fellini i la seva relació amb el forçut Zampanó, paradigma de personatge materialista per qui no existeix la poesia. El personatge de Irene té també alguna cosa de llunàtica, però si estem un xic atents al contingut de l'obra que representa a l'escena, titulada Sale Affaire, veurem que les coses no son tant senzilles, que la peça teatral parla d'un dona que mata al seu amant i que darrera el contingut macabre de l'obra s'està insinuant una història crua, que té com a contrapunt un paisatge ben concret del qual els personatges estan íntimament lligats: la regió fronterera situada entre el nord de França i Bèlgica.
Cuando sube la marea no és únicament una peculiar road movie, rodada en càmera amb mà i amb un pressupost molt reduït, sinó que a partir del moment en que Irene sent una peculiar atracció per un espectador que puja a l'escenari per transformar-se en víctima del seu espectacle, la pel·lícula esdevé una història d'amor, d'un amor sense futur que acaba esdevinguent una crua reflexió sobre l'esdevenidor de la gent de l'espectacle, dels actors que saben que els amors són sempre furtius, que les relacions no poden madurar i que l'únic que compta és la possibilitat de tenir un amor furtiu que reconforti la soledat de la vida ambulant.
Cuando sube la marea va ser una petita revelació en el context del cinema francès, a guanyar el premi Jean Vigo a la millor òpera prima i va generar un cert culte en alguns sectors.

Àngel Quintana

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona