Benvingut a Ucraïna
L’any 2001, el jove actor Liev Schreiber (“RKO 281”, “Scream”, “El mensajero del miedo”) va llegir un relat curt de l’escriptor Jonathan Safran Foer, A very rigid search, i va quedar impressionat per l’emotivitat i la ironia que es desprenia del text. Un any més tard, aquest relat curt es convertia en la primera novel·la de Foer, Everything is illuminated, amb un gran èxit de públic i crítica. Però no va ser fins més endavant quan Jonathan i Liev, ambdós jueus d’origen ucraïnès, es van trobar per primera vegada, en un bar de Nova York, per parlar de l’adaptació cinematogràfica que l’actor volia fer de la novel·la autobiogràfica de Foer.
“Everything is illuminated” ens narra la història de Jonathan Safran Foer (Elijah Wood), un jove nord-americà, tímid i aïllat rere unes ulleres impossibles que empren un viatge cap els seus orígens, Ucraïna, direcció a un petit poble, Trachimbord, per trobar Augustine, la dona que va salvar al seu avi de morir a mans dels nazis durant l’ocupació a la qual es va veure sotmesa la república ex-soviètica. En el seu periple, l’acompanyen Àlex, un jove amant del hip-hop i de Michael Jackson que li farà de traductor durant la seva estada, l’avi d’Àlex, un vell de tendència antisemita que simula ser cec i alhora no dubte en exercir de xofer, i el seu gos guia amb certs trastorns conductuals, Sammy Davis Jr. Jr.
A la primera meitat de la pel·lícula, on se’ns presenten aquests excèntrics personatges, el ritme és el d’una comèdia extravagant que ens apropa als deliris estètics i narratius del cinema de Kusturika (del qual Schreiber no en nega la inspiració), però, a mesura que avança el film, aquest es va tenyint progressivament d’elements dramàtics que ens van conduint al clímax final.
Un dels aspectes més rellevants d’”Everything is illuminated” és la manera com cada un dels personatges es situa vers el passat. Trobem, per una banda, Àlex i Jonathan que pensen el passat des de la joventut, allunyada en el temps de l’experiència fatídica de la guerra, i per altra, trobem els protagonistes d’aquesta que en el seu camí cap a la vellesa han anat adoptant postures clarament contraposades respecte el passat.
Jonathan és un col·leccionista metòdic que es dedica des de la infància a recollir diversos objectes del seu univers familiar, envasant-los en petites bosses de plàstic, en una acció on aquests objectes queden aïllats del seu context per esdevenir petites peces d’un catàleg freak. Àlex, en canvi, no mostra gens d’interès cap al passat, creient que aquest mereix restar silenciat per la poca incidència que té en el present.
Els dos ancians, víctimes de la guerra, també es troben en postures antagòniques davant l’experiència de la barbàrie. En un extrem, trobem l’home que després de la seva presumpte mort, reneix (a la manera d’Il fu Mattia Pascal) per començar una nova vida construïda a partir de l’oblit de la tragèdia viscuda i, a l’altre extrem, trobem la dona que es queda atrapada en el passat, commemorant-lo contínuament en un intent que no mori sepultat pel pas del temps, amb un gest similar al de Jonathan, guardant tots els objectes materials del passat classificats en capses.
Tots ells experimentaran al final del viatge la reconciliació amb el seu passat o la transformació de la concepció d’aquest, en forma d’il·luminació/revelació, que els espectadors també compartim en el transcurs de la història amb un recurs visual, no només narratiu sinó també estilístic del director.
Jonathan acabarà desprenent-se dels objectes col·leccionats per tal de tornar-los al flux de la vida, alliberant-los, i alliberant-se també a si mateix, del seu aïllament. El viatge es converteix, d’aquesta manera, en quelcom més que la simple recerca dels orígens, per esdevenir la trobada i coneixement d’un mateix (l’onírica escena del riu en deixa constància) i l’obertura al món a través del compartir amb els altres.
Àlex experimentarà la necessitat d’escriure tot allò que ha viscut en els darrers dies i s’aproparà també al passat del seu avi, descobrint, contràriament allò que sempre havia pensat, que el passat sempre il·lumina el present.
L’avi recuperarà la memòria del passat a través de la lluna del migdia, element catalitzador, a la manera dels dits tremolosos i somnolents d’”Hiroshima mon amour”, que farà possible l’aparició dels records fins aleshores relegats a l’oblit.
Els dos joves, Àlex i Jonathan, que en un principi es trobaven distanciats per les diferències culturals i per les expectatives dipositades en el viatge, acabaran descobrint que els uneix un passat en comú. Potser, aquesta sensació és semblant a la que va experimentar Schreiber al llegir l’obra i conèixer l’autor d’”Everything is illuminated”.
Marta Sureda
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Comèdia negra amb aires balcànics
Fa un parell d’anys, la directora catalana Laura Mañà va estrenar “Morir en San Hilario”, una curiosa comèdia negra sobre un poble que havia fet dels enterraments el seu modus vivendi. Sota aquest estrafolari plantejament s’amagava una reflexió sobre els insospitats camins que condueixen de la vida a la mort. A “Defosaenfosa”, també ambientada en un poble, però en aquest cas de l’Eslovènia rural, no és tot el poble qui es dedica als enterraments sinó Pero, el protagonista, un jove perspicaç, sensible i intel.ligent que escriu i pronuncia els discursos que acompanyen els funerals dels veïns que van desapareixent.
Provinent del Festival de Sant Sebastià, on va guanyar el Premi Altadis adreçat als nous directors, “Defosaenfosa” és la primera pel.lícula eslovena que arriba a les nostres pantalles d’ençà la independència del petit país balcànic l’any 1991. Un procés de reivindicació nacional que de forma indirecta també està present en el film. Nascuts sota l’allargada ombra del gran Emir Kusturica, els directors balcànics s’han anat obrint camí els últims anys amb una sèrie de trets comuns: un cert desencís vital (provocat pels terribles esdeveniments ocorreguts a la zona durant els anys 90), una tendència a barrejar de forma fluida el melodrama amb la comèdia negra, i un excel.lent dibuix dels personatges. Tots aquests elements estan també presents a “Defosaenfosa”. El seu director, Jan Cvitkovic, forma part d’aquesta nova onada de realitzadors de l’ex-Iugoslàvia, de la que també sobresurten Goran Paskaljevic –de qui vam podem veure al Truffaut l’any passat “Sueño de una noche de invierno”- o Jasmila Zbanic –la flamant guanyadora del Festival de Berlin amb “Grbavica”, l’estremidora crònica de les matances de Srebrenica de les que ara es compleixen 10 anys.
La mort aquesta setmana en estranyes circumstàncies de Slobodan Milosevic, i sobretot el ressó i impacte que encara ha tingut entre la població sèrbia, demostren que les ferides del conflicte balcànic no estan tancades i que, d’una forma o altra, tot allò continua molt present en la memòria col.lectiva dels seus habitants. És per això que el tema de la mort atravessa de forma transversal el guió de “Defosaenfosa”. No només pels discursos funeraris del seu protagonista, sinó per l’experiència vital al límit d’altres peculiars personatges que apareixen en aquest aparentment idíl.lic poble de l’Eslovènia interior. Així, coneixerem el pare de Pero, amb les seves perilloses però maldestres tendències suicides; el seu amic Shooki, aficionat als Peplums i obsessionat amb una mena de 600 esportiu; la seva germana sordmuda i les seves dificultats per comunicar-se amb els que l’envolten; o la seva amiga Renata, amb la que no aconsegueix cristalitzar un sentiment amorós incipient.
La pel.lícula està construïda com un collage, en una successió d’escenes que tenen una certa autonomia però que conformen un fresc quotidià amb força com a conjunt. Com comenta Cvitkovic, la seva intenció no era crear una història que s’ajustés a l’estructura tradicional en la que cada esdeveniment és conseqüència de l’anterior i causa que origina el següent, sino que es proposava que cadascuna de les escenes fos percebuda com un conjunt, completa per sí mateixa. “Defosaenfosa” es mou permanentment en terrenys tan diversos com la comèdia de l’absurd, l’humor surreal, el despullament escènic, però també en un nivell més trascendent i espiritual, sobretot en la darrera part del film. Cvitkovic demostra una imaginació envejable, enginy per crear una comicitat allunyada d’artificis, però també una sensibilitat i capacitat d’observació d’aquells elements de la quotidianitat que ens poden passar més desapercebuts. La seva és una proposta prou agosarada i original. De fet, la filosofia de la seva pel.lícula es resumeix de forma significativa en una frase que apareix al principi del film: “Tothom vol anar al cel, però ningú es vol morir abans”.
Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
