Sinopsis de la pel·lícula:

La golfa d'un col·legi construït a la fi del segle XIX a Sant Julià de Vilatorta allotja un vell projector cinematogràfic que torna a funcionar per a projectar una pel·lícula rodada allí mateix en 1937: Imitant al faquir. Els protagonistes eren els alumnes d'aquella institució, llavors orfes i ara venerables espectadors de la seva pròpia infància atrapada en les imatges rodades per Felip Sagués, un cineasta amateur refugiat durant la guerra civil en aquest poble pròxim a Vic.
Carmina Sagués evoca la figura del seu pare mentre cinc dels protagonistes d'Imitant al faquir rememoren el rodatge i la vida quotidiana en aquella escola gestionada per cures. A aquests testimonis s'hi afegeix el de María Teresa Pascual, filla d'un marquès que estiuejava a Sant Julià i protagonista femenina del film.
Ella i Artur Pous, el noi que interpretava al valent explorador que es disfressa de faquir per a alliberar a la seva germana de ficció de les arpes d'un pervers sultà, no han tornat a veure's des que van compartir aquella aventura adolescent i ara rememoren la experiència. Un grup d'alumnes d'ara, de la mateixa escola, assisteixen a una projecció de la pel·lícula. L'escena final que contemplen, una batalla campal de intenció còmica, remeten a una guerra molt més sagnant que es lluitava cada vegada més a prop de les portes del col·legi.
Els records del final de la guerra deixen pas a una nova aventura cinematogràfica protagonitzada per alguns dels alumnes que avui van al col·legi. Els nens es tornen a disfressar de sultans davant d'un mirall que esborra la frontera entre el passat i el present i un nou faquir, interpretat pel cineasta Joaquim Jordà, els proposa un altre joc de màgia, un encís derivat d'un atzar que, alhora, il·lumina les paradoxes de la memòria històrica...

 

Desenterrant el passat

No revelo la resolució de cap intriga si explico que, al final de “La doble vida del faquir”, un personatge-testimoni de la pel·lícula agafa una pala i comença a excavar a un lloc on pot estar amagada una cosa enterrada fa anys. Aquest gest metaforitza la intenció dels cineastes debutants (si no és que escriure sobre cinema pot ser una manera de fer-ne) Elisabet Cabeza i Esteve Riambau en aquest film en certa manera íntim (habitat per records personals) i a la vegada afí a una necessitat col·lectiva que es respira en el present: La recuperació de la memòria d’un passat relatiu a la guerra civil i al franquisme. “La doble vida del faquir” ho fa a propòsit de la pel·lícula que un cineasta amateur, Felip Sagués, va rodar amb els nens (i una filla de marquesos refugiats al poble) del col·legi d’orfes de Sant Julià de Vilatorta, a prop de Vic, durant l’estiu de 1937.
Les recuperades imatges d’“Imitando al faquir” mostren un film d’aventures exòtiques que imitaria certes ficcions de Hol·lywood. Però, mirant i convidant a mirar aquestes imatges, Cabeza i Riambau exploren en el fet que qualsevol ficció pot ser un document d’una època i, si més no, d’aquells que hi apareixen. Tot i les disfresses, els rostres són els d’uns nens pobres. No és per res que els directors de “La doble vida del faquir” tinguin present que, en àrab, faquir vol dir home pobre que, per tant, és guanya la vida amb determinades habilitats tot jugant amb el foc. El cas és que Riambau i Cabeza aporten una exploració sobre el cinema com a un mirall que, com fa present la seva mateixa pel·lícula, reflecteix barrejant-les la realitat i la il·lusió, el document i la ficció. I no és un caprici que, desplegant-se un món ple de dualitats, el cineasta Joaquim Jordà hi aparegui com a mestre i com a mag.
Recordant el rodatge de “Imitando el faquir”, els testimonis (nens que s’han fet vells i és així que aquest també és un film sobre el pas del temps i sobre els que no hi són) convocats evoquen la vida en el col·legi (i al poble) durant els dies de la guerra civil. Emergeix un passat desconcertant, caòtic i contradictori que apunta la complexitat d’abastar-lo. De fet, retornant al principi, el passat és la intriga. Ho sap la memòria. Com fer present el passat? Com fer visible el que ha esdevingut invisible? Aquestes preguntes (de fet, aquesta reflexió) hi són darrere la proposta de Cabeza i Riambau. Per això, la riquesa d’aquest film tan meditat i alhora tan ple de vida. Per això ens implica, de manera que (com Elisabet Cabeza en un emocionant moment en què un testimoni l’apel·la recordant-li que parla del seu pare mort, que també va ser alumne del col·legi) a vegades podríem sentir que travessem un mirall per entrar dins de la pel·lícula.

 

Imma Merino

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona