Una mirada al voltant de la immigració i el xoc de cultures

Després de la II Guerra Mundial, França es trobava molt necessitada de ma d’obra. El govern recrutà massivament magrebins, en particular algerians. La llei no els autoritzava a porta la família, de manera que la migració es va convertir en un èxode d’homes sols.
El 1974, el govern de Chirac va voler limitar la nova immigració. Les dones i els nens van ser autoritzats a retrobar-se amb els respectius marits i pares: era el reagrupament familiar. Les dones no havien escollit la situació. Res i ningú les havia preparat per a aquest exili....
Quan la mare de la cineasta Yamina Benguigui va emigrar forçosament d’Algèria a Lille, al nord de França, la seva vida es convertí en una tragèdia. El seu marit era gairebé un desconegut i ella plorava fins i tot quan pelava una taronja perquè recordava els arbres fruiters dels seu país.
A ella i altres dones àrabs que viuen en autèntics ghetos, la directora, nascuda a França, dedica Inch’allah Dimanche.
Inspirada en el gènere documental, la directora mostra un moment de la història de la immigració de les dones algerianes a França. El tema és dur, difícil de tractar, però Benguigui troba les imatges i les paraules adequades per, en alguns moments, fins i tot fer riure a l’espectador. Aïcha i Madame Donze són caricatures, donen a la pel.lícula un to humorístic mentre van fent la vida de Zouina insuportable. Aïcha representa la mare musulmana, possessiva i mesquina, Madame Donze és la veïna racista i obsessionada amb el seu jardí.
Resulta molt difícil, en aquestes circumstàncies, romandre impassible davant el personatge de Zouina interpretat per Fejria Deliba, tan sincera i fràgil. Ella, amb la nostalgia que sent pel seu país i la seva voluntat d’existir, aporta la part més gran de profunditat i riquesa de la pel.lícula. A Zouina, la protagonista de la pel.lícula, li espera una vida completament diferent a la viscuda fins al moment de marxar i a això se li suma la tristesa que li produeix haver d’abandonar la mare en el seu país natal. Desplaçada degut a les diferències culturals i menyspreada pel seu marit i la seva sogra, centra totes les seves il.lusions en buscar una altra família algeriana amb la que oferir als seus fills la possibilitat d’organitzar una festa tradicional del seu país.
Amb tot però, els moments més terribles corresponen a les escenes de violència física entre Zouina i Ahmed. La dona musulmana no té dret a dir res i ha d’obeïr al seu marit. Aquest, però, no es presentat com un dèspota, sinó que ens mostra situacions que l’empenyen a comportar-se d’aquesta forma, sempre esperonat per la seva mare que odia Zouina i té com a missió fer-li la vida impossible. La dominació aquí no és realment la de l’home sobre la dona, sinó la de les circumstàncies sobre la persona.
Yamina Benguigui en aquesta pel.lícula ha volgut mostrar sobretot les emocions dels immigrants que han hagut d’abandonar el seu país i ho fa d ‘una forma subtil, exemplificada amb la transformació que pateix la protagonista. Tot i que aquesta dona gairebé no ha sortit de casa seva i no ha tingut contacte amb la cultura francesa i que, encara que sembli que no canvia i que continua doblegant-se als costums del seu país, resulta que és gairebé una revolucionària o una pecadora. Això es manifesta quan finalment troba la família algeriana que tant havia buscat i s’adona de que amb ells es sent tant desubicada com amb els que l’envolten. La directora retrata aquí molt bé la sensació de molts immigrants de que ja no pertanyen ni al país del que van sortir ni tampoc al que van aribar; una doble nostalgia que està molt ben mostrada en una de les escenes més commovedores de la pel.lícula.
El final, magnífic pel seu optimisme, és una mica un crit de revolta o més aviat d’emancipament, la revelació de l’heroïna, en tant que dona, propiciat per l’amiga, quasi una germana adoptiva, que interpreta Mathilde Seigner.
Ni tràgica ni còmica, Inch’allah dimanche és abans que res una història de dones, que segurament no agradarà ni a masclistes ni a integristes, però que per això mateix cal veure i escoltar.

Cinema Truffaut