Sinopsi: Abandonat per Daming, el seu fill gran, el qual s'ha traslladat a la zona d'economia desenvolupada de Shenzen per fer fortuna, el senyor Liu continua visquen a Pekín, ocupant-se del seu fill menor -Erming, un jove que pateix retard mental-, i aferrant-se a la seva activitat vocacional de propietari d'uns banys públics. Per error, Daming, pensant-se que el seu pare era mort, torna a Pekín i descobreix la màgia dels banys públics i la seva importància per a la comunitat. En contacte amb els clients, asidus i tots ells antics, recupera la cultura tradicional del bany i aprèn a afrontar les seves responsabilitats familiars i a assumir els problemes que la modernització planteja en la seva vida persona 

En l'editorial del seu darrer número, la revista Cahiers du cinema qualifica el 2000 com l'any de la definitiva explosió del cinema asiàtic. En un any que per les altres cinematografies, començant per la nord-americana però també per l'europea, i perquè no dir-ho, l'espanyola, ha estat un dels més discrets que es recorden, l'extraordinària vitalitat i modernitat que els creadors d'aquell continent han assolit durant aquests últims mesos ha destacat encara més en un panorama cinematogràfic mancat de risc, innovació i frescor. Fins i tot la crítica nord-americana ha votat, en una decisió sense precedents, una pel.lícula asiàtica öYi, yi d'Edward Yangö, com el millor film de l'any. Les pel.lícules que els directors asiàtics han exhibit en els més importants festivals internacionals han vingut del Japó, de Corea, de Taiwan, de Hong-Kong, de la Xina i també d'altres cinematografies més modestes, però totes elles han demostrat que els canvis i les transformacions socials i econòmiques que ha viscut l'entorn asiàtic els últims anys també tenen una forta repercusió en l'àmbit cultural del que el cinema esdevé una de les mostres més significatives i un ambaixador de privilegi arreu del món.

En aquest context, la situació del gran gegant asiàtic, la Xina, és una de les més sorprenents i interessants. Després de la tràgica matança de Tiannanmen amb la que el règim comunista va intentar enfonsar qualsevol intent de reforma per part de la població, s'ha produït un fenomen curiós que s'ha anat reforçant els últims anys: lluny de servir per radicalitzar i fonamentalitzar el règim, aquell esdeveniment va donar pas a una progressiva obertura exterior de la Xina que l'ha convertit en un dels mercats econòmics amb més creixement dels últims anys i en un lloc molt interessant per les inversions dels països més desenvolupats. El gran repte de la Xina en els propers anys serà com vehicular aquesta transformació progressiva i no traumàtica en un país de gairebé mil milions d'habitants, i com integrar aquests aires de modernitat i canvi en una societat que es manté amb unes estructures öespecialment en les zones ruralsö basades en la tradició i uns valors mil.lenaris i que gairebé no han canviat en els últims segles.

Un dels grans encerts de la darrera pel.lícula de Zhang Yang és precisament presentar aquest dilema fonamental al que s'està enfrontant la societat xinesa d'una manera senzilla, entranyable, metafòrica, però molt directa. Yang pertany a una nova generació de joves cineastes xinesos que han obert noves formes d'apropar-se a la realitat del seu país i que s'han consolidat com una alternativa als directors consagrats com Zhang Yimou o Chen Kaige. De fet, La ducha no està tan allunyada de la pel.lícula de Yimou Keep cool, perquè ambdues presenten d'una forma directa i immediata aquesta sensació dels canvis accelerats que viu el país. Yimou ho feia amb un estil explícitament nerviós, gesticulant, revolucionat, com si la textura estètica que hagués d'agafar el seu film pretingués reproduir els moviments interns de la societat xinesa. Zhang Yang opta per una mirada absolutament oposada: aquests banys tradicionals xinesos que són l'escenari fonamental del film es contraposen al que veiem en la hilarant seqüència inicial de com pot ser una dutxa amb totes les aplicacions tecnològiques i mecàniques possibles.

La ducha no és una pel.lícula ni ambiciosa ni grandiloqüent, sinó tot el contrari. És un film que sorprèn i enamora l'espectador per la seva sinceritat i per la subtilesa i proximitat amb què se'ns presenten els personatges o les situacions. D'aquesta modèstia en els plantejaments ha anat creixent progressivament per acabar esdevenint una pel.lícula que ha triomfat en tots els llocs en què s'ha presentat, tant en l'àmbit dels festivals de cinema com, sobretot, del públic. El secret del film és la capacitat per integrar aquesta lectura més pròxima de la realitat öamb una especial menció pel treball amb l'anècdota i en la creació d'alguns gags memorablesö, amb una lúcida mirada, des de la serenitat però també des de la reflexió, sobre la realitat del seu país. Tot i que en aparença la seva lectura pugui semblar conservadora, fins i tot anacrònica, la seva reivindicació que el progrés i les transformacions socials han d'anar acompanyades d'un respecte enriquidor per tot el que la tradició aporta en una societat mil.lenària, demostra més aviat una voluntat perquè es mantingui l'essència de la cultura i la societat xineses sense girar la cara a tot allò que de positiu el progrés pugui aportar.

Paco Vilallonga
Col.lectiu de Crítics de Cinema de Girona