Una memòria que desapareix i una cineasta que emergeix

“No volia fer un documental antropològic sobre els últims habitants d’un poble i per tant sobre la despoblació de les zones rurals, sinó explorar un lloc en un moment en què la seva memòria és a punt de desaparèixer. I fer una crònica del temps viscut en aquest lloc.”
(Mercedes Álvarez, directora d’”El cielo gira”)

 

En les imatges inicials d’”El cielo gira”, una veu en off (amb la qual la directora de la pel·lícula fa arribar una paraula expressada com una confidència) comenta una pintura, de Pello Azketa, que es presenta a la mirada de l’espectador: A la vora d’un pantà, dues figures miren una cosa de la qual no se sap si és a punt de desaparèixer o està emergint. És el preludi al retorn de la cineasta al lloc on va néixer, al poble sorià d’Aldeaseñor, per retrobar-se amb el paisatge físic de la seva primera mirada: El que contemplava des de la finestra de casa seva fins que, amb la seva família, va marxar-ne als tres anys. Un paisatge que, encara revelant-se-li com el més estrany, identificava amb el món. D’aquella primera mirada, la cineasta quasi no pot tenir-ne memòria, ja que els records dels primers anys semblen esvair-se amb la infància. Però la pel·lícula neix precisament d’un desig de memòria, de recuperar-la o de conservar-la mitjançant el cinema. Això perquè hi plana la consciència que, amb la desaparició dels últims habitants del seu poble, desapareixerà la memòria del lloc. Aquesta memòria en procés de desaparició va emergint a “El cielo gira” amb el testimoni dels seus habitants, que parlen dels vius i dels morts, dels pocs que encara hi són i dels que van marxar, de com era el poble abans (a vegades, les fotos hi ajuden) i de com ha canviat en un moment en què, mentre és a punt de consumar-se la seva despoblació, un palau senyorial (espai fantasmagòric) es reconverteix en un hotel de cinc estrelles.
Durant una llarga temporada, Mercedes Álvarez, junt amb un equip reduït, va viure a Aldeaseñor mantenint-hi atenta la mirada i l’oïda. Així, aquesta seva primera pel·lícula és una crònica d’una experiència viscuda mitjançant la tria i ordenació d’unes imatges que, reflectint bellament (però sense remarques esteticistes) les transformacions del paisatge amb els canvis de llum i el cicle de les estacions, són plenes d’empremtes, restes i ruïnes que són testimoni de la destrucció que arrossega el pas del temps, però que alhora conserven i fan visible alguna cosa del passat. Des de les restes fossilitzades d’uns dinosauris (que, de manera irònica, semblen retornar amb les grues de la construcció) fins el tronc d’un arbre corcat, passant per les ruïnes de la ciutat de Numancia, el passat es fa present a “El cielo gira”: coses que apareixen, ciutats submergides. Però, malgrat que la mateixa edat dels protagonistes també convidaria al to crepuscular, no és aquesta pel·lícula una mera expressió de la nostàlgia. Ho eviten els comentaris sorneguers dels habitants d’Aldeaseñor (que sempre parlen de la mort, però sense dramatisme, perquè encara se senten integrats en el procés de la naturalesa, amb la qual mantenen una relació harmoniosa) i la manera en què el film apunta el retorn de les coses i reflecteix que, amb tot, la vida continua.
En la seva primera pel·lícula, després d’haver participat en el rodatge i muntatge ‘”En construcción”, Mercedes Álvarez reflecteix que un(a) cineasta es forma amb les imatges que ha vist: Flaherty, Jean Rouch, Victor Erice, José Luís Guerin, Chris Marker, Abbas Kiarostami, Agnes Varda... Però no hi ha simple mimesi, ni tan sols cita o homenatge a la recerca de complicitats. Aquests referents formen part d’un aprenentatge de la mirada (i d’una reflexió sobre el cinema i, de manera particular, sobre com pot reflectir la realitat) del qual ha sorgit aquesta cineasta que (ho han volgut fer constar els jurats i espectadors dels diversos festivals, de Rotterdam a Buenos Aires, on s’ha projectat “El cielo gira”) és una de les grans revelacions dels últims anys. Una cineasta que, de manera pudorosa, fa visible (i audible) el seu punt de vista mentre es manté respetuosament receptiva davant de les coses que passen i fugen. Però el cinema pot ser una manera de fer perdurables les coses i les experiències. Així, com apuntàvem, la pel·lícula reflecteix una memòria que desapareix i alhora la conserva i fins la fa emergir. I així “El cielo gira” es fa digna de memòria i amb ella emergeix una nova cineasta que ja ha estat capaç, entre molts altres detalls, de filmar una mort a partir d’una invisibilitat que la fa commovedorament visible: Unes campanades a mort i una cadira que ha desaparegut del pati d’una casa.

Imma Merino

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona