TAULA RODONA: DONA I ISLAM
amb la participació de:

Cristina Andreu, educadora social
i membre de la fundació Ser-Gi

Saloua L'Aouaji, mediadora cultural

Imma Merino, crítica de cinema

«Iran exportava petroli, catifes i pistatxos; ara cal afegir-hi també pel·lícules», va dir als anys 90 el director iranià Abbas Kiarostami, que el 1997 va guanyar la Palma d'Or al festival de Canes amb «El sabor de les cireres». Els anys 90 van marcar l'inici d'un idil·li entre els festivals de cinema d'Occident i la cinematografia iraniana. Directors com el mateix Kiarostami o com Mohsen Makhmalbaf han estat la punta de llança d'un cinema que ha escollit el reflex de la realitat quotidiana, cadascun amb el seu propi estil i la seva sensibilitat, com a antídot contra la censura fèrria que ha de suportar al seu país. A aquests s'hi van afegir més tard Samira Makhmalbaf, filla de Mohsen, i Jafar Panahi, que ja amb la seva opera prima, El globus blanc, va guanyar la Càmera d'Or a Canes (1995) i va ser votada millor pel·lícula estrangera pels crítics de cinema de Nova York. Dos anys més tard, la seva segona obra, El mirall, rebia el primer premi del festival de Locarno.

L'any 2000, Panahi decideix anar més enllà de les històries poètiques en què sovint el discurs s'havia de llegir entre línies i realitza El círculo, una denúncia contundent, valenta i emocionant de la situació que viuen les dones al seu país. La pel·lícula va tirar endavant malgrat tots els entrebancs i malgrat els consells d'amics que li deien a Jafar Panahi que valia més que ho deixés córrer. L'any passat, la pel·lícula va rebre el màxim guardó del Festival de Venècia, el Lleó d'Or, i aquests dies Jafar Panahi rep a Sant Sebastià el prestigiós premi de la Fipresci, atorgat a El círculo com a millor pel·lícula del 2000.

Diverses històries de dones es van succeint a la pantalla, enllaçades o encreuades amb tota naturalitat. Un grup de dones, entre les quals només n'hi ha dues que siguin actrius professionals, interpreten aquestes històries de ficció que ben bé es podrien basar en les seves pròpies vivències o en les de les dones amb qui conviuen. I Panahi va seguint amb la seva càmera el periple de les dones sense que li calgui utilitzar cap efectisme ni subratllar cap situació ni cap imatge per despertar en nosaltres un sentiment de justa indignació.

El círculo és una pel·lícula excel·lent, no només perquè denuncia amb valentia una situació injusta (mèrit, aquest, que no seria estrictament cinematogràfic), sinó perquè ho fa articulant amb fluïdesa una narració fílmica impecable, en què cada imatge i cada so tenen el seu sentit dins el conjunt i contribueixen a completar el discurs de l'autor. I perquè aconsegueix dotar la narració d'un ritme intern implacable, gens contemplatiu, que no necessita recórrer als cops d'efecte, visuals o sonors, per absorbir l'atenció de l'espectador. Com a història explicada des de dins, la sensació que ens produeix és la d'haver estat transportats a un món o a un temps desconeguts. Però allò que se'ns està explicant no té el contingut al·legòric d'un relat de ciència-ficció, sinó que és la plasmació fidel de la realitat brutal que han de suportar dones com les que anem coneixent al llarg de la pel·lícula.