La mirada tràgica

A l’inici de “La mirada de Ulises” (To Vlemma tou Odyssea, 1995), apareixen en pantalla les que suposadament conformen les primeres imatges enregistrades per una càmera en els Balcans. Aquestes imatges essencials i innocents captades pels germans Manakis seran les que el nou Ulisses (personatge interpretat per Harvey Keitel) plorarà al final de la pel·lícula quan s’adoni que la seva mirada ja no pot copsar de la mateixa manera la percepció ni pot tornar a l’estat de visibilitat primerenca que confluia a principis del segle XX. El cinema de Theo Angelopoulos, tot i utilitzar normalment a personatges-artistes per reflexionar al voltant de l’autor i de l’obra, és un cinema que té com a eix vertebrador el pes i el pas de la Història. Resulta evident, doncs, que l’Ulisses contemporani perdi la innocència de la mirada i defalleixi davant els tràgics successos del segle XX i, sobretot, de la Guerra dels Balcans.
Després de l’impàs de “La eternidad y un dia” (Eternity and a day, 1998), on el cineasta si que concentra tot el film en la reflexió al voltant de l’artista i la diatriba entre l’art i la vida, Angelopoulos torna amb “Eleni” a conformar-nos un altre cicle històric. El film s’inicia l’any 1919, quan alguns refugiats grecs d’Odessa tornen a Salònica. Entre aquests refugiats trobem a un nen –l’Alexis- i a una nena –l’Eleni del títol- la qual, a l’haver-se quedat orfe, és recollida pels pares del nen. Aquest punt de partida li serveix a Angelopoulos per traçar la història de l’amor que neixerà entre els dos protagonistes i desafiarà, malgrat els successos tràgics, el pas del temps. Resulta curiós com, gairebé per primera vegada, el cineasta centra tot el drama en l’evolució del personatge femení i del seu destí: des del rebuig a casar-se amb el seu pare adoptiu, passant per les fugides constants amb l’Alexis per no ser trobats i finalitzant –essent ja ella una dona madura- amb la tràgica desaparició del seu marit al front i la mort dels seus dos fills, el personatge d’Eleni concentra una sèrie d’elements que –com sempre en la filmografia d’Angelopoulos- remeten no tant sols a l’abans esmentat pas de la innocencia a la tragèdia, sinó, i sobretot, als mites de les tragèdies clàssiques gregues. La mort del pare que permet als nois casar-se i tenir, per fi, via lliure al seu amor, conté reminiscències de l’Edip rei i la lluita –tan física com moral- d’aquesta dona envers el destí pot remetre’ns a Els set contra Tebes, ja que la utilització i readaptació del mite com a eina de reflexió històrica és primordial en la obra del director. Tornant a Ulisses, resulta obvi que la seva particular odissea pels balcans respón a altres fites i espectatives pel fet, sobretot, que ja no queda cap Ìtaca on tornar.
En el cas d’”Eleni”, malgrat tractar-se d’una pel·lícula més convencional (definim convencional com el fet que la trama o relat és el puntal bàsic on es recolza el film), també l’essencia del mite desencadena una sèrie de situacions que el cineasta ha de copsar amb la seva mirada. Com diu el propi director: “El mite és una forma de representació, de discurs, d’accés a una veritat. L’objectiu no és criticar-lo, sinó apropiar-se’l en la visió del món que poseeix el cineasta.”. Per arribar a aquesta apropiació, Angelopoulos compta amb un estil de filmar que ha depurat i consolidat al llarg dels anys. Reconeixible i pràcticament única (tot i que ara sembla, per certs sectors de la crítica, que posseir un estil tan característic sigui sinònim de repetició i de carreró sense sortida) la mirada del cineasta grec opta per llargues escenes filmades en pla-seqüència. Aquesta manera d’apropar-se a la veritat, on el muntatge és mínim, no tan sols li serveix al cineasta pel seu propi discurs fílmic, sinó que (com ja deia André Bazin) permet que l’espectador pugui també reconciliar-se amb la seva pròpia mirada i s’apropi a la transparència i versemblança que aquesta transmet. El món diegètic que proposa Angelopoulos és copsat sense cap mena de barreres ja no tant sols en les imatges que formen el pla, sinó també en tot allò que s’intueix fora de pla.
“Eleni” participa dels mateixos elements i, com deiem anteriorment, no per més convencional resulta menys tràgica i commovedora. Malgrat tractar-se només d’una primera part de tota una trilogia del segle XX i, per tant, no poder jutjar l’obra com un tot finalitzat i tancat, resulta evident que l’aproximació a la bellesa i la força de les seves imatges i la crua realitat de la seva història tant sols ens pot portar, com a espectadors, a fer-nos una mica més savis i, si més no, a reflexionar al voltant dels temps que ens ha tocat viure.

Carles Ribas

Cinema Truffaut