| El hijo (v.o.en francès, subtitulada en espanyol) |
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
EL HIJO Web oficial |
|
|
  |
 |
 |
| Duel de cossos i de mirades
El hijo (Le fils, 2002) de Luc i Jean-Pierre Dardenne, té l'estructura d'un duel de mirades i de cossos. Els que s'enfronten són un fuster, un home d'aparença fort, hàbil i solitari que té davant seu un jove enigmàtic i escàpol. L'home és madur i sembla portar permanentment a sobre la creu del sofriment, el jove sembla iniciar-se a la vida però la seva mirada revela que va perdre sobtadament la innocència. Al final del duel només es presenten dues opcions: perpetra la venjança anunciada o dur a terme el perdó. La idea del duel condueix El hijo d'allò concret cap a allò abstracte. La fisicitat de Rosetta –l'anterior treball dels cineastes amb el que varen guanyar la Palma d'Or a Canes- es transforma, en aquest cas, en una porta d'accés cap allò abstracte. Com en la pel·lícula anterior, la càmera no para de fixar-se als cossos i a perseguir amb intensitat un determinat punt de vista fins al punt de qüestionar els límits del naturalisme, però el discurs físic dóna pas a un discurs més abstracte, on la depuració formal esdevé simbòlica i la faula acaba apuntalant-se en el territori d'una determinada moral. El personatge que és objecte de seguiment continuat per la càmera dels germans Dardenne és Olivier -Olivier Gourmet- un fuster que sembla no descansar, però que viu en un estat d'insatisfacció permanent. El seu cos sembla tenir una ferida interna que frena la seva agitació, condiciona el seu treball i, fins i tot, el seu propi equilibri vital. No deixa de ser curiós que aquest humil fuster que treballa la fusta gairebé en un sentit bíblic, porti un cinturó ortopèdic per mantenir dreta l'espinada i poder modelar amb més força la matèria del seu treball. En els primers moments de la pel·lícula, els Dardenne ens adverteixen que el fuster no treballa en una empresa qualsevol sinó que és responsable d'una unitat de formació professional per a adolescents. L'home viu sol. La seva dona li ha demanat la separació i al començament de la pel·lícula li anuncia que tindrà un fill d'un altre home. Un cop ens ha estat presentat el personatge d'Olivier veiem que la seva mirada no deixa de fixar-se cap el jove, cap a l'adolescent que ha crescut acceleradament i ha penetrat precipitadament en la seva vida adulta. La mirada que Olivier dirigeix cap el jove té alguna cosa d'impura, revela com una estranya pulsió que no sabem si, inicialment, té un caràcter paterno-filial o si simplement és fruit d'una pulsió eròtica reprimida. La pel·lícula no triga a desvelar-nos el secret i a advertir-nos que el jove que aprèn a modelar la fusta no és Abel, sinó Caïm. A partir d'aquest moment, l'univers de banalitat i monotonia que semblava haver funcionat com el veritable decorat de la pel·lícula es converteix en un espai ple de reminiscències crístiques. Les fustes esdevenen al·legoria de la creu que Crist condueix al Calvari i el tema del perdó, en el seu vessant cristià, no deixa de planejar damunt del film. El discurs dels Dardenne s'impregna amb força de tota l'al·legoria religiosa per acabar plantejant un fort dilema moral. Al final del duel entre Olivier i el jove assassí del seu fill què ha de triomfar: la venjança o el perdó? La solució no és tant fàcil ja que la venjança converteix Olivier en una víctima dels seus impulsos irracionals i el perdó el porta a assumir el sacrifici d'una convivència impossible. El debat de fons que proposa aquesta gran pel·lícula resideix a veure com el concepte de perdó pot ser assumit des d'una moral laica, despullant-lo de les seves ressonàncies catòliques. La solució no és fàcil, ja que per fer-la efectiva, cal, com deia Jean Luc Godard, trobar una imatge justa. Àngel Quintana |
|
|
 |