| Elling (v.o.en norueg, subtitulada en espanyol) NOMINADA A L'OSCAR |
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
ELLING Després de dos anys en una clínica psiquiàtrica, Elling està preparat per tornar a l'anomenat «món real». L'assistència social els ha concedit, a ell i al seu company d'habitació, Kjell Bjarne, un apartament a Oslo, on se suposa que han de ser capaços de tenir cura d'ells mateixos. Amb una enorme voluntat, hauran de recórrer, amb passos insegurs, camins que els són estranys. I quan Kjell coneix una dona, se succeiran les situacions en què aquests dos homes espantats es veuran forçats a donar tot el que tenen... i més. |
|
|
  |
 |
 |
| Poètica de la bogeria Aquest any, com en molts altres, els membres de l'Acadèmia de Hollywood van posar a prova la seva credibilitat nominant almenys mitja dotzena de pel·lícules amb personatges afectats d'alguna malaltia mental. El problema ja no era tant la fixació que han demostrat aquests individus per reivindicar el triomf de l'esperit humà per sobre de qualsevol limitació; era la gens casual anècdota que totes les pel·lícules nominades -«Una mente maravillosa», «El hijo de la novia», «Yo soy Sam»- tenien com a denominador comú la frivolització del mal que patia algun dels seus protagonistes. Gairebé un mes després, sabem que la nit de l'entrega dels Oscars hi havia entre els nominats una il·lustre excepció. Perquè la comèdia noruega «Elling», lluny dels anèmics melodrames abans esmentats, obre una finestreta al món de dos expacients d'un psiquiàtric sense recórrer a la pornografia sentimental i aconsegueix que l'espectador, desconcertat, acabi pràcticament vivint amb els personatges dins un pis pagat per l'Estat noruec. Aquí més que mai, els diferents, els estranys, són els que hi ha a fora del manicomi. El tal Elling és un senyor molt conegut a casa seva. Ha estat el protagonista de fins a quatre novel·les de l'escriptor Ingvar Ambjornsen i fa uns anys, l'actor i director Peter Naess es va decidir a portar-la al teatre amb una obra en què descrivia l'amistat d'Elling i un company de teràpia, Kjell Bjarne. Els impressionants resultats de crítica i públic van fer que el mateix Ness s'encarregués l'adaptació cinematogràfica, molt deutora -sovint fins i tot en la forma- del seu precedents als escenaris. Segurament no s'esperaven, no obstant, que l'entranyable desequilibrat se n'anés a fer les amèriques i entrés a la cursa final pels Oscars. S'ho mereixia. El que fa d'«Elling» una proposta excepcional, tant en els fons com en les maneres, és la seva habilitat per introduïr-nos al petit món que habiten els protagonistes sense burxar en la paciència de l'espectador. Hi ha sucre, si, però es redimeix gràcies a una incontestable mala bava en el dibuix de la bogeria com a projecció de la soledat, la incomunicació i la felicitat artificial que representa el pis al centre d'Oslo. Elling i Kjell Bjarne (hi ha qui els ha comparat molt encertadament amb Sully i Mike, la parella de «Monstruos») resulten excessius, escatològics i una mica repetitius, però decididament entranyables i plens d'humanitat. Hi ha a «Elling» moments d'autèntica brillantor gràcies a l'aposta de Peter Naess per un distanciament -no sempre ben entès- dels aspectes més espinosos. Costa molt riure's d'històries serioses, i en aquest sentit resulta una experiència del tot satisfactòria. Des del seu aclaparador inici, amb la policia emportant-se Elling de la casa de la seva mare morta, fins a l'impagable escena de l'intercanvi de regals de Nadal, van desfilant per la pantalla diàlegs i gags de notable virtuosisme només deslluïts per una tendència a l'asèpsia visual. La política social d'aquest Estat que construeix paradisos artificials a persones necessitades de realitat i la pretensiosa cultura de cafè (memorable la seqüència del recital poètic) són objecte de les conyes més corrossives d'una funció que aconsegueix escapar d'una incipient convencionalitat i té les seves millors armes en les interpretacions de la seva parella protagonista. Per Christian Ellefsen, un actor amb el mèrit de fer oblidar que ho és, i Sven Nordin són els grans catalitzadors de l'eficàcia del text, i finalment de la pel·lícula, que deixa a l'aire idees dignes d'un desenvolupament més esforçat (la conversió d'Elling en el poeta E, que arriba al seu públic a través dels supermercats), però sap portar l'apunt i l'anècdota a un terreny més lúcid del que ens tenen acostumats Ron Howard i la seva banda de mercenaris. Per fi podem reconèixer algun indici de vida intel·ligent entre els membres de l'Acadèmia; la seva nominació a «Elling» ha rescatat aquesta comèdia noruega d'un hipotètic anonimat i ens ha permès apropar-nos a la seva insòlita poètica de la bogeria. Pep Prieto |
|
|
 |