"ENCARNACIÓN"
Sinopsi:
Una actriu és conscient que els seus millors anys ja han passat. A la seva casa de Buenos Aires porta una vida sorprenentment normal, té una feliç i còmoda relació amb un home de mitjana edat i intenta crear una pàgina web per mantenir-se de cara al públic.
Però quan rep una invitació per al 15è aniversari de la seva neboda, decideix tornar a a la seva ciutat natal. El viatge es converteix en un difícil retorn a les arrels.
Cinema Truffaut
Mirall d’actriu, actriu de mirall
Tot i que el seu nom avui dia no ens digui absolutament res, l’argentina Silvia Pérez va ser un autèntic «sex symbol» del seu país a meitats dels anys 70. Coronada com a Miss Argentina, model de prestigi i habitual de les cadenes de televisió «porteñas», la seva va ser una estrella que es va anar apagant amb els anys quan la seva plenitud física va anar decaient i el pas dels anys va passar factura al seu cos juvenil. Oblidada pels mitjans, lluny dels focus de l’opinió pública, la jove realitzadora Anahí Berneri l’ha recuperat d’aquest ostracisme per oferir-li el seu primer paper protagonista en cinema, un paper i un personatge que sens cap mena de dubte guarden notables semblances amb la seva pròpia vida.
Precisament d’aquesta vinculació estreta entre realitat i ficció emergeix un dels atractius d’aquesta singular pel·lícula. La protagonista, Encarnación «Erni» Levier, una antiga actriu i model argentina, fregant la ratlla de la cinquantena, segueix veient-se a si mateixa com una actriu, segueix pensant que li queden oportunitats de triomfar i de mantenir una certa visibilitat social, tot i que la realitat és ben diferent: amb prou feines la contracten per alguns anuncis de segona fila, la professió en la que s’ha mogut ha canviat de fisonomia i la marca del temps es reflexa indefectiblement en el seu rostre. Tot i aquestes evidències, Erni no perd el temps en falses lamentacions, manté un esperit positiu, té una relació lliberal amb un home de la seva edat i segueix mirant el futur amb un moderat optimisme. Amb tot, quan rep la invitació per anar a la festa d’aniversari de la seva neboda, al poble on va néixer a l’Argentina interior, aquest viatge també esdevindrà un capbussament en el seu interior, al temps perdut, a la seva maduresa personal.
Debutant fa tres anys amb «Un año sin amor» –la seva òpera prima inèdita a casa nostra- Anahí Berneri segueix incidint en la seva segona pel·lícula –que va guanyar el premi FIPRESCI de la crítica internacional al Festival de Sant Sebastià- en un cinema intimista, auster, més centrat en els personatges i la seva dinàmica emocional, que no pas en els fets o esdeveniments. En aquest sentit, «Encarnación» és un film contemplatiu, que agafa un fragment de vida (poc més d’una setmana en termes cronològics) de la seva protagonista però que als espectadors ens és completament suficient per entendre, conèixer i viure el personatge, el seu pols interior. Berneri adopta una posició en què intenta per tots els mitjans evitar que el seu personatge caigui en el patetisme: tot i que en certa forma Erni intenta mantenir una imatge i una aparença que no es correspon amb la seva edat, part de la seva realització vital depèn de la seva capacitat per perllongar aquesta imatge, per seguir «actuant» en un context en el que cada vegada més se sent com una estranya. És algú a qui el temps ha desubicat, que no sap exactament qui és i a qui pertany, com afirma la seva directora, «una actriu sense auditori», que actua sola pel seu propi reflex (significatives les diverses seqüències d’Erni davant el mirall) i que necessita de les mirades dels altres per construir la seva pròpia identitat.
La relació d’Erni amb la seva neboda de 15 anys posarà encara més en evidència alguns dels seus dilemes interiors. Aquesta aprenent de «Lolita» no deixa de ser un reflex d’ella mateixa i per tant és com si de sobte veiés condensat el recorregut de la seva vida en l’espai que separa els personatges de la seva neboda i d’ella mateixa. Narrada en dos temps, aguditzant el contrast entre l’Argentina urbana i la de províncies, filmada amb pausa, textura emocional i contenció, «Encarnación» és d’aquelles pel·lícules que fonamenten bona part del seu pes –i de la seva responsabilitat- en un sol intèrpret. Sense l’absoluta convicció de Silvia Pérez per assumir el personatge en cos i ànima –i mai millor utilitzada l’expressió- amb totes les implicacions de les evidents similituds entre la seva vida real i la de ficció, la viabilitat del film hauria estat gairebé nula. Del seu esforç, de la seva capacitat per creure en el projecte, se’n destil·la una de les composicions femenines més convincents i frapants que s’han vist a la gran pantalla aquest any.
Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
