El títol de la darrera pel·lícula de José Luis Guerín, «En construcción» admet una doble lectura. Des d'un punt de vista referencial remet al procés de construcció d'un bloc de pisos del barri «xino» de Barcelona -per a José Luis Guerín el terme Raval és massa políticament correcte. El seguiment documental del procés de construcció d'aquests pisos esdevindrà la columna vertebral de la pel·lícula i posarà a debat el procés de reurbanització de que són objecte els barris cèntrics de les grans ciutats, la seva transformació en luxoses zones residencials dissenyades per uns habitants que tenen poc a veure amb els natius que han donat calor a la zona. Al seguir la construcció d'un bloc de pisos, José Luis Guerín ressegueix també el procés de maquillatge d'un barri i posa en evidència les formes d'hipocresia política i social. La dialèctica entre allò vell i allò nou, que sembla travessa tota la filmografia de Guerín, torna a posar-se de relleu per mostrar el relleu d'uns sistemes de vida que de forma implícita comporten la mort d'una determinada cultura popular. «En construcción» pretén ser un cant de reivindicació cap a les formes d'expressió d'aquesta cultura, entesa com a cultura de la comunicació humana.

Per altra banda, el terme «En construcción» que té com a ressonància l'expressió anglesa de «work in progress» reflecteix una determinada forma d'entendre el cinema en la qual l'obra no es presenta com un producte tancat, dissenyat segons els dictàmens d'una imaginació que actua de forma hermètica amb el material visual que posa en joc, sinó com una obra oberta al món, que és conscient de que la veritat no es troba mai en la creativitat de l'autor sinó en tot allò que es situa davant la càmera, en una realitat que mostra la seva plenitud mitjançant la seva ambigüitat. La camera de José Luis Guerín es troba contínuament oberta a l'atzar, segueix uns personatges, atrapa els seus gestos i diàlegs essencials, observa el lent procés amb que tenen lloc les transformacions de l'entorn i es troba constantment oberta per capturar tot allò imprevist, com les tombes de l'època romana que apareixen entremig del formigó com a testimoni de les restes d'una vella civilització enterrada, la qual, com el «xino», va néixer i va morir amb el seu temps.

Generalment és té la idea de que el documental és sobretot un discurs sobre el món, on una instància situada en un lloc incert interpreta la realitat en brut que la camera ha atrapat. La pel·lícula de José Luis Guerín rebutja l'articulació de tot discurs prefixat, perquè el seu objectiu no és tant el de certificar veritats sabudes, sinó el de convertir el cinema en un instrument obert al coneixement d'un món. La funció, gairebé franciscana, del cineasta consisteix en buscar les veritats que amaga el món real. A mesura que explora el món que es presenta davant de la camera, «En construcción» provoca l'efecte d'una ficció, on uns personatges perfectament definits -un vel mariner que trafica amb tot allò que troba, una parella formada per un jove que ha d'anar a la mili i una noia que es prostitueix, uns paletes marroquins que intenten integrar-se en la zona, etc.- generen processos d'identificació a l'espectador. Mentre «En construcción» avança, l'efecte documental sembla diluir-se i en mig d'una elaboradíssima geografia de l'espai, sentim els diàlegs d'uns personatges que a partir de la seva visió del món, posen en relleu la seva pròpia saviesa i deixen entreveure la seva lúcida filosofia de la vida. Mentre en les grans pel·lícules de Rossellini, la ficció transparentava les seves escletxes per donar pas a la realitat, a «En construcción» el procés s'articula de forma inversa: la realitat adopta una forma i acaba adquirint l'aspecte d'una ficció que en cap moment renuncia a la seva veritat.

A diferència de les altres pel·lícules de José Luis Guerín, el planeta cinema com a paradís perdut -recordem el món emblemàtic d'«Innisfree»- no ocupa un lloc destacat. Malgrat això, en mig del procés de transformació de la realitat en hipotètica ficció, sorgeixen un seguit d'imatges que ens remeten cap a altres imatges, com si el món fos un gran contenidor de mirades que forçosament es troben en constant diàleg. Així, els grans blocs de formigó que enterren les formes del «xino» acaben trobant la seva correspondència amb les grans lloses que enterraven els sacerdots de l'antic Egipte a «Terra de faraons», de Howard Hawks. El jove paleta que observa la noia a la finestra es transforma en una perllongació del jove que proclamava el seu amor a «A través de los olivos», de Abbas Kiarostami, mentre els cossos dels dos amants que sobreviuen en un espai que mostra la seva decadència tenen alguna cosa a veure amb els cossos dels amants de «La maman et la putain», de Jean Eustache. Els morts que sorgeixen per atzar de les tombes romanes són fills dels morts de Pompeia de «Viaggio in Italia», de Roberto Rossellini, mentre que els perdedors que sobreviuen «atrapant» allò que poden tenen molt a veure amb les formes de vida de Nanouk, l'esquimal de Flaherty, cap el qual José Luis Guerín projecta bona part del seu desig de ficció.