| Una veu contra totes les guerres
«Me'n recordo del sentiment d'estranyesa de quan va esclatar la guerra a Bòsnia i es veien els forats negres que les bales havien causat en les parets dels edificis o els craters d'obús en els camps. Imagineu una fotografia en blanc i negre sobre una pintura de Van Gogh i comprendreu que pot sentir-se davant aquesta visió. Tota aquesta harmonia destrossada va representar-me un xoc visual molt fort. Vaig sentir-me impotent i amarg. He provat de reproduir la potència d'aquest xoc en el meu film. D'una banda, una llarga jornada assolellada d'estiu (la natura harmoniosa, de colors vius) i de l'altra uns éssers humans perduts en tota la negror de la seva bogeria. He pretès que l'atmosfera d'aquesta jornada d'estiu reflecteixi l'atmosfera del mateix film: els moviments són pesats, els pensaments inaccessibles, els temps ralentitzats i la tensió latent. Latent, però real».
«El meu propòsit és que aquesta pel·lícula estigui plena de contrastos i desacords, però també volia plantejar que l'absència d'harmonia i l'odi no són naturals i que no aporten cap solució. He llegit que l'amor pot aportar harmonia en un conflicte sense que cap de les dues parts sigui anorreada. L'odi provoca exactament el contrari. Si l'odi fos el principi genèric de les nostre societats, no hi podria haver cap font d'oposició en el món. Però, com que el foc i l'aigua coexisteixen, crec que l'amor dirigeix el món. Els personatges d'aquesta pel·lícula s'assemblen. Són persones senzilles, a prop dels antiherois, atrapades en la tempesta de la guerra. Un soldat trobat per atzar darrere una línia enemiga podria estar a l'altra banda, només el seu nom seria diferent. No he volgut negar cap responsabilitat respecte les atrocitats comeses durant la guerra de Bòsnia. Sé que hi ha víctimes en un costat i que en l'altre certes persones han comés crims. L'aposta del meu film no és acusar qui ha sigut, sinó fer sentir una veu contra la guerra, contra totes les guerres. És la meva manera de manifestar-me contra la violència».
(Danis Tanovic, director de «No man's land», a propòsit de la presentació del film al festival de Canes del 2001)
-----------------------------------------------------------
Mentre Slobodan Milosevic, jutjat en el Tribunal Penal Internacional de La Haya, mostra una actitud indiferent, arrogant i fins avorrida (se'n podia esperar una altra que no pogués considerar-se hipòcrita?) davant les imatges de les matances a Sarajevo i Srebrenica, arriba a la pantalla del Truffaut una pel·lícula dirigida pel que va ser responsable dels arxius de l'exercit bosnià. Danis Tanovic, a més, va aportar diversos documentals sobre els efectes devastadors de la guerra als Balcans. La seva mirada, doncs, no és la d'una persona que reprodueix el conflicte sense haver-lo viscut i, és més, sense haver-s'hi implicat. Però, com apunta el mateix director, aquest seu primer llargmetratge de ficció (tot i l'evidència del seu referent real) no nega la responsabilitat dels botxins, però tampoc és una forma de revenja. Amb una acidesa que no és la del cínic que afirma que la humanitat està condemnada a matar-se, Tanovic vol insistir en l'absurditat de la guerra, com ho exemplifica el fet que un amic pot devenir enèmic perquè pertany (o el fan pertànyer) a l'altre bàndol. Així, en una terra de ningú entre les dues trinxeres, coincideixen un soldat bosnià i un soldat serbi (dos vells coneguts) incapaços de pactar una treva respecte un conflicte que, de fet, consideren absurd. Mentrestant, un altre soldat bosnià està atrapat per una bomba col·locada damunt el seu cos: Si s'aixeca, la bomba esclatarà. Aquesta situació provoca la intervenció, al capdavall inútil, dels cascos blaus de la ONU i atrau els mitjans de comunicació, àvids de fets excepcionals en un moment en què la mort se'ls hi ha fet rutinària en el seguiment d'una guerra que han convertit en espectacle. Tot i que, al final, l'actitud commoguda de la reportera televisiva que interpreta Katrin Cartlidge aporta un matís d'humanitat a la figura del periodista, podria considerar-se que Tanovic simplifica el paper de la premsa. Són, entre altres, els perills de la sàtira.
En tot cas, el director bosnià no usa l'humor per trivialitzar la guerra, sinó per reflectir el seu absurd. I la imatge, d'una gravetat indiscutible, del soldat atrapat per la bomba adquireix una dimensió metafòrica que no pot ignorar-se: El cos d'aquell soldat és el de l'humanitat, amenaçada per la guerra i altres formes de violència derivades d'una voluntat de domini que, convertint-lo en enèmic, vol anorrear l'altre. Com podrem deslliurar-nos d'aquesta bomba?
Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
|
