Carta d'amor al cinema o el "Cinema paradiso" xinès
Concebuda com una mena de contraproposta xinesa a l’aclamada “Cinema Paradiso”, l’estrena de “Memòries de la Xina”ens permet reflexionar sobre la incidència que ha tingut el fenomen cinematogràfic arreu del món, no només des de la perspectiva de la cultura occidental -europea i anglosaxona especialment. Que el cinema és i ha estat una poderosa eina per crear somnis i transportar-nos en l’espai i el temps a realitats fascinants, cent anys després de la seva invenció, no n’hi ha cap dubte. El cinema ha moldejat la nostra memòria col.lectiva, ha situat en el nostre imaginari unes imatges, uns actors, una forma de viure i entendre la vida que ha incidit en la socialització de diverses generacions. I sobretot ens ha permès allunyar-nos, momentàniament, de la nostra realitat quotidiana.
Aquesta perspectiva europea, i profundament sentimental, de l’estimació per una època d’esplendor d’un cinema que mai tornarà, com una vella Arcàdia perduda, la va saber reflectir molt bé Giuseppe Tornatore a “Cinema Paradiso”. Amb “Memòries de la Xina”, la jove directora Xiao Jiang demostra que la fascinació del setè art com a terreny d’evasió, com a mirall de somnis impossibles, com a trencament esporàdic d’aquesta dura realitat quotidiana, no és un patrimoni exclusiu de l’imaginari occidental. A “Memories de la Xina” descobrim que l’experiència única de compartir amb centenars de persones el ritus col.lectiu d’unes imatges en moviment en un llençol en companyia de la fresca nocturna d’una nit d’estiu, no és exclusiu de la cultura europea sinó que és extrapolable a qualsevol país del món, fins i tot si el país és la rígida, implacable i ortodoxa Xina de Mao Tse-Tung. El ritus és el mateix, l’únic que varia són els referents, les imatges, però no pas el sentiment que provoquen en les persones, d’aquí la universalitat del fenomen cinematogràfic. Si a “Cinema Paradiso” els records del madur Totó encarnat per Jacques Perrin fluïen de sobte, des dels més recòndits espais de la memòria, amb aquell emotiu muntatge dels petons robats per la censura, a “Memòries de la Xina”, la fascinació es pot amagar darrera qualsevol pel.lícula propagandista del règim o fins i tot en un curiós film albanès que obre una finestra a una altra realitat, a una altra cultura.
Tot i que no pretén, encara que en certa forma se li podria exigir, haver estat més incisiva en la seva lectura de l’època de la Revolució Cultural, la directora Xiao Jiang situa el cinema en l’epicentre de l’evasió del poble, d’un poble que en el decurs de tres dècades evolucionarà des de l’espartà règim comunista més tancat, a sotmetre’s als cants de sirena del capitalisme i a una obertura econòmica que l’han convertit en el mercat amb més possibilitats comercials de l’actualitat. “Memòries de la Xina” bascula continuament entre aquestes dues realitats, com si la Xina actual tingués necessitat de revisar les velles pel.lícules xineses rodades sota els auspicis del règim per poder entendre d’on ve i assumir la brutal transició que el gegant asiàtic ha experimentat en els últims anys.
El recorregut del personatge de Dabing per la mena de santuari cinematogràfic en què ha convertit casa seva l’antiga amiga de la infància dibuixa una seqüència que no només serveix per enllaçar cinematogràficament amb el passat a través d’un flashback, sinó que exemplifica a la perfecció la fractura, el salt generacional entre les antigues i les noves generacions de la Xina contemporània. Els somnis de la infantesa a través de les pel.lícules –així, més o menys, es podria traduir el títol original xinès del film- són el record inesborrable d’una època que mai més tornarà.
Els canvis en la nova Xina són tan imparables que fins i tot un fet impensable fa uns anys –que una dona xinesa de 30 anys pogués dirigir pel.lícules i estrenar-les a Occident sota el paraigua d’una distribuidora internacional tan poderosa com Celluloid Dreams- és ja un fet absolutament normal. Xiao Jiang, educada en l’escola de cinema de Pekin a meitats dels 90, demostra un estimable coneixement dels mecanismes de la realització cinematogràfica, i estilísticament està molt més propera a les formes de molts directors occidentals que no pas dels realitzadors de la millor tradició xinesa. És la seva una pel.lícula optimista, dolça, sentimental, plena d’energia positiva, de “joie de vivre”. En definitiva, una sensible carta d’amor al cinema, extensible a qualsevol territori, persona, època i condició.
Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Miracle o psicosi tòxica?
Quan ja són molts els que fan valoracions sobre què ha significat el moviment cinematogràfic danès Dogma 95, entre altres raons, perquè creuen que l’omnipotent Lars Von Trier té dret a decretar-ne la defunció pel sol fet d’haver-lo fet néixer, apareixen noves pel·lícules que saben aprofitar, sense caure en exercicis cal·ligràfics buits, el millor d’aquell renovador invent i, al mateix temps, depurar-ne allò que, sobretot des d’un punt de vista formal, resultava més superficial. És a dir: Annette K. Olesen, directora de «En tus manos», administra els calmants necessaris per tal que la càmera estigui quieta quan no cal que es mogui, que no és poca cosa, treballa amb els actors de manera acurada, utilitza el muntatge (no hi ha grans plans seqüència, entre altres raons, per l’encriptat espai carcelari), però si que, en canvi, adopta del Dogma els gust per les fonts de llum natural i el so directe, la proximitat extrema, molt humana, amb tots els personatges i, alhora, aconsegueix construir l’espai on transcorre la major part de l’acció no des d’un punt de vista exterior i objectiu sinó des de l’existir diari dels seus habitants, des del circular sempre limitat i nerviós d’aquells que viuen sense llibertat de moviments.
Però el millor de «En tus manos» no és la seva filiació a cap moviment cinematogràfic específic sinó la capacitat de revisar una tradició que, pel què sembla, és molt danesa. Prenent com a punt de partida l’existencialisme cristià del filòsof-escriptor Søren Kierkegaard o adoptant com a paradigma la prodigiosa aventura mística i antropològica del cineasta Carl Theodor Dreyer (les analogies entre «Ordet» i «En tus manos» no són, obviament, fruit de la casualitat), una serie d’autors han revisat incansablement tot evitant la temptació pamfletaria problemes que tenen a veure amb el lloc que ocupa l’home al món i les seves possibilitats de trascendir-se. En aquest sentit, la figura mesiànica ha estat la gran aliada a l’hora d’explorar aquest territori tan abrupte: des de la Joana d’Arc o el Johannes d’»Ordet» de Dreyer, passant per les heroïnes involuntàries víctimes de la ignorància i l’odi de Von Trier («Bailar en la oscuridad» o, encara més, «Rompiendo las olas») fins arribar, amb Olesen, a «En tus manos», un personatge central que es veu empès sense remei a un destí tràgic que mai s’arriba a saber si es fruit d’un predestinació real, trascendent, o bé manifestació visible d’allò que simplement podriem etiquetar com a patologia mental.
A «En tus manos», el conflicte de valors és l’eix a partir del qual s’articula tota la pel·lícula. El punt de vista ens l’ofereix una consellera espiritual que treballa en una presó de dones; allà descobreix que res és exactament el què sembla, que el mal i el bé no són conceptes absoluts i que ella és, finalment, humana, massa humana. El seu embaràs és el fil conductor d’una història que gira al voltant de la possibilitat, sempre permanent, entre viure i morir, entre el perdó i la condemna, entre l’amor i l’odi. Contraposada a aquesta mena de sacerdotessa protestant, l’heroïna involuntària amaga un passat terrible, la qual cosa converteix la seva peripècia vital en una mena de procés redemptori. Ningú pot tenir clar si hi ha o no final feliç: miracle o psicosi tòxica? Annette K. Olesen és prou hàbil, en tot moment, per deixar la possibilitat intacta per a l’espectador que es veurà impel·lit, com els actors, a pendre partit, per més dolorós que això pugui resultar. Olesen ens ensenya que tota decisió porta ímplicita la possibilitat de l’error. Només no s’equivoca qui no tria; qui no erra, però, tampoc viu.
Eudald Camps
Cinema Truffaut
