Dilluns 2 de setembre, a la sessió de les 21.30,
taula rodona amb la participació de:

- Marta Ros, responsable del Centre d'Acollida al Refugiat (ACCEM Girona)
- Luis Fernando Grajales, escriptor i poeta colombià
- Imma Merino, crítica de cinema, membre del Col·lectiu de Crítics de Girona

Organitzada en col·laboració amb la fundació Ser.Gi

A «Escape to Paradise» els gèneres es dilueixen. No és estrictament un drama, ni una comèdia, ni un documental, però té elements dels tres gèneres, combinats amb saviesa i honestedat per un director, l'italià establert a Suïssa Nino Jacusso, que té al seu darrere un currículum de més de vint anys com a documentalista i realitzador de curtmetratges, molts dels quals han tractat, com aquesta pel·lícula, temes d'immigració. La realització en vídeo digital sembla en aquest cas més una opció econòmica que no pas dogmàtica: la inevitable renúncia als matisos del suport tradicional no li impedeix al director planificar i muntar la pel·lícula amb un sentit narratiu purament cinematogràfic, sense perdre en cap moment el to de veracitat i realisme en allò que està explicant.

La pel·lícula és el relat minuciós de l'experiència d'una família del Kurdistan que fuig de la repressió patida a Turquia i busca asil polític al paradís: una Suïssa lluminosa i asèptica, amb finestres d'alumini i funcionaris que es desplacen en bicicleta. Tota la història té sentit a partir del personatges, de manera que el guionista i director s'estalvia el recurs de fer discursos a l'espectador i es limita a seguir les passes d'aquesta família durant els dies que transcorren des de la seva aribada a un refugi per a immigrants fins al moment crucial de l'entrevista en què es decidirà el seu destí. La manera com Jacusso retrata la convivència en el refugi, on comparteixen les seves cicatrius i les seves bromes immigrants de procedència molt diversa, defineix molt bé el to que té tota la pel·lícula. El pas per aquest espai provisional és per a ells com caminar sobre una corda fluixa i la incertesa sobre el seu futur plana sobre totes les situacions. Ara que han aconseguit fugir de la repressió als seus països, els habitants del refugi han de superar ara un obstacle potser encara més gran: aconseguir que els seus drets com a refugiats siguin reconeguts per unes autoritats que, com molt bé diu un dels personatges, precisament perquè són tan bones en la seva feina, els ho posaran molt difícil. I si al final l'objectiu s'assoleix, sempre quedarà el regust d'haver hagut de deixar enrere els amics, la família i la terra on s'ha nascut.

El fet que Jacusso hagi escollit actors no professionals per interpretar els protagonistes no és irrellevant. Düzgün Ayhan i Fidan Firat, la parella protagonista, i també els joves que interpreten els seus dos fills, apareixen en els títols de crèdit com a col·laboradors en el guió. Tots plegats, encara que no siguin família en la vida real, van haver de passar situacions similars a les que explica la pel·lícula, i les cicatrius que mostren tant en el seu cos com en la seva ànima no provenen de la ficció. Düzgün Ayhan fins i tot va haver de patir els efectes de l'estigma de l'immigrant al seu pas pel Festival de Sant Sebastià: de tornada cap a Suïssa abans de saber que li havien concedit el premi al millor actor, va ser retingut a l'aeroport de Bilbao per la policia, que va creure que el seu aspecte era sospitós.

Com ja passava a «En tierra de nadie», el que més ens pot sorprendre a nosaltres, habitants del paradís que ens ho mirem asseguts a la butaca del cinema, és el sentit de l'humor amb què aquestes persones es prenen les seves penalitats. Jacusso té l'atreviment de posar unes gotes d'ironia en algunes escenes que, en mans d'un director amb més sentit de la militància, podrien fer caure en la trampa del tremendisme. Res d'això passa en aquesta pel·lícula, on fins i tot els detalls més dramàtics estan explicats amb una naturalitat i una tendresa molt més efectives que qualsevol subratllat.