«Fahrenheit 451, que decebrà als aficionats al gènere fantàstic, és ciència-ficció a l'estil d'Els paraigües de Cherburg. Aquesta pel·lí-cula de Jacques Demy és una història normal en la qual es canta enlloc de parlar, mentre que nosaltres tenim una història normal en la qual està prohibit llegir. És més clar que l'aigua, però és tan clara l'aigua?»
(François Truffaut, 23 de febrer de 1966. Diari de rodatge de Fahrenheit 451, edició castellana publicada per Fernando Torres Editor juntament amb el guió de La nit americana)
Lector apassionat i constant, com altres cineastes de la nouvelle vague, François Truffaut, pouant de la seva pròpia infància i projectant-se en el personatge d'Antoine Doinel, va muntar un altar a Honoré de Balzac en la seva primera pel·lícula, Les quatre-cents coups, amb unes espelmes que provoquen un petit incendi. Pocs anys després, va adaptar un dels seus llibres més estimats, Jules et Jim, a la manera d'un homenatge a la novel·la d'Henry Pierre Roché i també a Jeanne Moureau. I, mentre Jean-Luc Godard escampava llibres en les imatges dels seus films, Truffaut va tenir present una narració de Ray Bradbury, amb un títol relatiu a la temperatura en què crema el paper dins l'escala Fahrenheit, per continuar declarant el seu amor als llibres a propòsit d'una ficció (relativa una societat que potser no és tan fictícia) en què els bombers no apaguen incendis, sinó que cremen llibres per evitar que els humans tinguin pensaments propis i desitjos que els facin entrar en conflicte amb la realitat. La història suposadament normal té com a protagonista a Montag (Oscar Werner, l'intèrpret de Jules i amb el qual Truffaut, com fa constar en el seu diari de rodatge, va mantenir una relació molt tibant), un bomber que, casat sense entusiasme amb una dona addicta a les imatges televisives i a les drogues estúpidament felices, coneix casualment una jove (els dos personatges femenins són interpretats per l'esplèndida Julie Christie) que provoca la seva curiositat pels llibres. Montag s'inicia en la lectura amb David Copperfield, un primer estímul per a replantejar-se la seva vida i buscar-ne el sentit que el durà a l'amor, la disidència, la rebel·lió i la fugida cap a un lloc del bosc on unes persones conserven els llibres en la seva pròpia memòria.
Si pot estranyar que el cineasta francès que va convertir-se en inesperat actor d'Encontres a la tercera fase, o una de les pel·lícules de Steven Spielberg nascudes del seu desig infantil respecte l'existència dels extraterrestres que implica un reconeixement de l'Altre, tingués el propòsit de rodar un film adscrit a un gènere (no només el de ciència-ficció), el fragment esmentat del diari de rodatge de Fahrenheit 451 apunta que François Truffaut ni pensava assumir convencions genèriques ni considerava que mostrava una realitat inversemblant (malgrat que sempre podria discutir-se sobre què és una història normal) per als potencials espectadors. Respecte les convencions genèriques, Truffaut potser no se n'escapa del tot quan cau en la temptació de mostrar objectes que, volent representar la modernor futura, envelleixen amb una rapidesa fulgurant. Però, pel que fa al model de societat derivat d'un estat del benestar (malgrat la seva crisi actual) que presenta, no només era reconeixible pels espectadors de l'època del film, sinó que potser ara ho és encara més. Es pot argumentar que, de fet, la millor tradició de la ciència-ficció projecta cap al futur unes inquietuds que són del present i que, amb el temps, confirmen el perquè de la seva existència. El cas és que Truffaut no podia ignorar que la crema de llibres no era una hipòtesi per a una ficció projectada cap al futur, ni tampoc considerar que el referent de Ray Bradbury era la Inquisició. Hi havia un passat recent, el de l'Alemanya entregada al nazisme, que havia llegat per a la vergonya humana unes esgarrifoses imatges amb estudiants cremant llibres a les portes de les universitats. Ara bé, l'element d'estranyesa (en part és allò de que no és tan clara l'aigüa) és que la crema de llibres no es produeix en un règim com el nazisme que l'Europa d'aleshores (i potser també l'actual) volia considerar com un moment de barbàrie accidental de la pròpia cultura. La societat de Fahrenheit 451 no es fonamenta explícitament en la violència i els seus membres viuen en una tranquil·litat aparent enmig de les comoditats tecnològiques. De fet, és un model de societat que fa pensar en el món feliç d'Huxley, una utopia negativa del segle XX que hi ha qui considera acomplerta en observar les formes de gregarisme i homogeneïtzació actuals. En el món feliç imaginat per Bradbury i recreat per Truffaut, es consumeixen drogues que calmen el neguit i produeixen un benestar pròxim a l'estupidesa; molts individus són essers solitaris amb gestualitats narcisistes com la d'acaronar-se ells mateixos; la televisió domina el territori domèstic i, al servei del poder que no admet escletxes, construeix la realitat o falsifica les imatges; els comportaments diferents (aquells que duen a buscar la felicitat amb el risc assumit d'ensopegar amb una manera pròpia de viure la infelicitat) esdevenen sospitosos i el menyspreu cap a la cultura (els llibres com a estímul perillós d'un pensament i un desig diferenciats) es fa evident. No reconeixem res de la nostra pròpia societat totalitària? Hem de tenir present, però, que mentre un vell agonitzant transmeti les paraules d'un llibre al seu net, l'humanitat continuarà existint.
Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
|
