Adéu!

Probablement, l’èxit de Good Bye, Lenin! rau en l’eficàcia emocionant dels bons sentiments del protagonista i en la ironia amb què el director, Wolfgang Becker, es repassa com ha anat la “caiguda del Mur” de Berlín. Una combinació hàbil, que ha creat escola a Alemanya i ha tornat el cinema d’aquell país a les pantalles comercials i als festivals internacionals.
Murri, Becker juga amb una triple mentida. D’una banda, el candorós engany del noi protagonista, que vol estalviar a sa mare el daltabaix d’assabentar-se que la RDA ja no existeix. Per altra, la mentida que era l’antiga Alemanya comunista i la que és ara mateix el “meravellós” món occidental a què s’han incorporat aquella gent. De manera astuta, fa aparèixer un gran ventall de personatges contrastats i de situacions contraposades. El xicot que es manifestava contra la dictadura i està decebut de com han anat les coses té el contrapunt del pallús occidental, delerós consumista, que només podia ser propietari d’una hamburgueseria. La mare que verbalitzava una fe utòpica en el socialisme té la rèplica en el seu propi marit. El país ideal, el que el fill manté artificialment per a sa mare, no té res a veure amb el país real: ni amb el d’abans ni amb el després que caigués el Mur.
Amb un seguit de giragonses iròniques, Becker capgira mentides en la farsa. Sigui amb l’artificiós muntatge d’un fals telenotícies que anuncia una caiguda del Mur en sentit contrari; sigui amb la revelació de la veritable història del pare. Al darrere de tantes cabrioles de guió i de tantes notes d’humor, el cineasta compon un bon recordatori del que era la RDA –cosa d’agrair, ara que sembla que ningú vulgui enrecordar-se’n- i transmet el desencís per la mentida actual, per com la reunificació del país s’ha basat en l’extensió del consumisme i del capitalisme ferotge, en detriment dels valors democràtics. Costa poc de veure, en el personatge del fill, la projecció del propi Becker. I és en aquest caire diguem-ne personal que Good Bye, Lenin! resulta una obra particularment estimable.
L’ambigüitat, però, amara tota aquesta pel·lícula. El joc amb l’engany, Wolfgang Becker l’allargassa tant com pot… tant se val que la mare ja hagi descobert el muntatge, la qüestió és donar metratge a la bondat infinita del fill. Perquè està fent una comedieta de bons sentiments i ho ha d’exprèmer al màxim, amb retrobaments familiars, comiats i un happy end amb focs d’artifici inclosos. Ja en la tria del flonjo Daniel Brühl per a incorporar el fill es fa evident la voluntat d’estovar l’audiència.
Segurament, per aquesta combinació de sincer document personal i artificiosa traducció en clau de ficció, Good Bye, Lenin! es convertirà en emblema d’un cert estat del cinema a començaments del segle XXI, quan la migradesa artística davant de canvis històrics trascendents ha deixat pas a simpàtics productes de consum agradable.

Salvador Montalt
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

PS: permeteu que aprofiti aquest comentari sobre Good Bye, Lenin! per anunciar el meu particular “Adéu, Truffaut!” ; ja que, per motius personals, he de deixar el Col·lectiu de Crítics i aquest serà de ben segur el meu últim escrit per a un full de mà del Truffaut.