Cinema Truffaut

Perquè, efectivament, si alguna cosa té aquesta seva tercera obra és una gran capacitat per transmetre les sensacions i el reconeixement d'algú que és acollit en un país que no és el seu però en el qual es va integrant i del qual es va enamorant progressivament. En el fons, «El hada ignorante» és un gran homenatge al mestissatge ètnico-cultural, a l'obertura de mirades i punts de vista que no són els propis, i a aquesta forma de ser tan italiana de les terrasses i les taules allargades on sempre hi ha lloc per un plat més. El cor de la pel·lícula és així el barri d'Ostia, un dels més peculiars i emblemàtics de Roma, al que Ozpetek fa un petit homenatge per la seva capacitat d'acolliment.

«El hada ignorante» és construeix a partir d'un xoc emocional i d'un descobriment inesperat. El xoc, la sobtada pèrdua que pateix Antonia (esplèndida Marguerita Buy), quan Massimo, el seu marit, mor en un absurd accident de trànsit. El descobriment, quan Antonia esbrina de manera fortuïta que el seu marit tenia una doble vida des de feia 7 anys a través de la relació amb una altra persona. I quan a més, aquest descobriment amaga una sorpresa realment inesperada que no convé desvelar.

Aquest punt de partida, que en certa manera pot recordar al d'una pel·lícula tan diferent com «Azul», de Krzysztof Kieslowski, situa l'autor en un encreuament de camins. O bé optar per la dura, difícil vessant del dolor de la pèrdua i l'esgarrifança de l'engany, com va fer Kieslowski en la primera part de la seva magistral trilogia, o bé, com fa Ozpetek, defugir els racons més dramàtics de la història per convertir-la en un melodrama vitalista amb tocs de comèdia. És, sens dubte, una postura menys arriscada, i en certa forma, més fàcil, per un director encara relativament novell com Ozpetek. Així, a partir d'aquest instant, la pel·lícula adopta un to vitalista encomiable, aposta per l'obertura, per l'amalgama de colors i formes de vida, per un mosaic d'essers humans a mig camí entre la fauna dels primers Almodóvar i la comèdia italiana dels anys 50. Amb el suport del prestigiós director artístic Bruno Cesari -guanyador de l'Oscar en la seva col·laboració amb Bertolucci a «El último emperador»-, Ferzan Ozpetek construeix un espai físic que té la particularitat de funcionar com un microcosmos autònom però que, a la vegada, està absolutament integrat en l'entorn i en la realitat del barri. En el teixit del melodrama que es va component, hi ha lloc per al somriure, per a la tendresa, per al dubte, per a la comprensió, per al sacrifici, per a la complicitat, però sobretot per reivindicar amb una lloable transparència la capacitat de l'esser humà per relacionar-se, per tirar endavant i per fer de la diversitat un estigma essencial de la seva condició.