Després de dos treballs pràcticament consecutius en què situava les seves històries en l'àmbit rural -«Ni uno menos» i «El camino a casa»-, Zhang Yimou torna a l'àmbit urbà que ja va descriure el 1997 amb «Keep cool», un dels seus films més atípics. Però sorprenentment, el to en què Yimou continua descrivint i analitzant els canvis que el gegant xinés, en continua evolució, va patint, té poc a veure amb el d'aquella pel·lícula.
A «Happy times», la radicalitat, el vigor dramàtic, la posta en escena fulgurant que hi havia a «Keep cool», es substitueix per un to més contemplatiu, poètic, discursiu, que, en contra del que es pugui pensar, no li fa perdre però la seva capacitat per seguir en una línia minimalista però alhora compromesa en l'anàlisi de la realitat del seu país. Així, Yimou no necessita explicar una gran història ni utilitzar grans escenaris, sinó que amb la subtilitat dels petits detalls, amb la intensitat d'un anecdotari de gestos i mirades, amb la senzillesa de quatre escenaris, aconsegueix elaborar una petita miniatura però de sorprenent força expressiva.
«Happy times» és una pel.lícula de contrastos i en la que, com el mateix Yimou reconeix, es pretén portar l'espectador a un espai en el que la transició entre els elements dramàtics i els còmics s'encavalqui amb una extrema precisió i sense crear cap desequilibri ni alteració rítmica. Al contrari, és admirable com la basculació constant entre dos gèneres oposats pot estar feta amb aquesta capacitat d'integració, amb una simplicitat -aparent, no cal dir-ho-, que fa que tot flueixi acompassadament, fent que el to del film atrapi l'espectador des de l'inici. L'última pel.lícula de Zhang Yimou manté amb les dues anteriors aquest joc constant amb els sentiments; sentiments que apareixen de forma gens forçada, amb la facilitat d'allò quotidià i natural. Contrast també per la volguda utilització en els seus dos papers protagonistes d'un actor veterà i consagrat, Zhao Benshan, al costat d'una debutant sense cap experiència en la interpretació, Dong Jie. Curiosament, però, és la jove actriu inexperta la que ha obtingut diversos guardons en la carrera internacional del film, com el recent premi d'interpretació femenina a la Seminci de Valladolid.
Allunyat encara de l'ambició cinematogràfica de la seva etapa més brillant, Zhang Yimou segueix en una etapa de menor risc, en la que les característiques del seu cinema van més lligades a una fascinant caligrafia minimalista que a l'abassegador embolcall dramàtic i estètic de les seves primeres obres. Però sens dubte, la seva saviesa com a director, situa aquestes obres de càmera en un nivell de perfecció i de capacitat de connectar amb l'espectador que pocs realitzadors contemporanis poden demostrar d'una forma tan transparent i efectiva.
