|
Orient i Occident
La segona pel·lícula del director turc resident a Itàlia Ferzan Ozpetek, com ja ho va fer la primera, Hamam: El baño turco, explora una història oriental a partir del bagatge a mig camí entre Orient i Occident del seu autor. Ambientada a principis del segle XX, la pel·lícula parteix d'una idea principal: Què va passar amb les dones que omplien l'harem otomà quan la revolució turca les va alliberar al 1908? Safiye (Marie Gillain), la favorita italiana d'Abdulhamit II, diu als joves revolucionaris que la llei pot esperar fora del palau, però entén que l'estil de vida de les dones de l'harem és a punt d'acabar-se.
Ozpetek es pren la llicència d'explicar la història fent que sigui part d'una narració que Gulfidian (la poderosa Mare) transmet a les dones de l'harem, tot i que aquesta narració inclou detalls que van més enllà del coneixement d'aquest personatge. Amb aquest procediment, el director ens introdueix en l'atmosfera de l'harem i en les seves nits de camaraderia que amaguen les traïcions que se succeeixen darrere cada esdeveniment. En alguns moments, l'autor canvia el punt de vista cap a altres fils argumentals, amb la intenció de mostrar dues idees principals. Una és la cursa de les dones de l'harem per esdevenir la Favorita, donar al soldà un hereu i, per tant, acabar ocupant el lloc de la Mare. L'altra és la descripció acurada de la vida en captivitat, accentuada per l'ordre del soldà de prohibir qualsevol sortida a l'exterior. Tot plegat conflueix en l'ascens de Safiye a la categoria de Favorita, condicionat per la seva relació amb un dels eunucs africans, Nadir (Alex Descas). Aquesta és una relació clandestina que barreja la passió amb la persecució del poder, ja que forma part d'un pacte per a l'ascensió política de la noia.
La història que Gulfidan explica en aquesta mena de món a part, comença i acaba amb dues dones que es coneixen en el futur, als anys 50, en una estació de tren. Una és una Safiye envellida, interpretada per Lucía Bosé, que explica la seva experiència a Anita (Valeria Golino), una jove que està de viatge des d'Itàlia cap a El Caire. Aquest personatge és el que s'identificarà amb el punt de vista de l'espectador en el seu viatge cap a un món ple de misteris i secrets, incloent la personalitat real del soldà Abdulhamit II. Ozpetek reforça aquesta idea tancant l'acció entre les parets d'un palau il·luminat per les espelmes, sempre a la recerca d'una atmosfera molt peculiar, gairebé claustrofòbica, pensada per atraure l'atenció de l'espectador occidental. De fet, ell mateix ha explicat que el que més li va interessar d'aquesta història era la possibilitat de descobrir aquest món amagat i donar-li una doble visió: mostrar-lo tal i com era i, a la vegada, com l'imagina Occident (especialment Europa) fins i tot avui dia, com un lloc mític. La confrontació entre cultures, mites, sexualitat i llengües diferents (els personatges parlen turc, italià i francès) és molt propera a la pròpia experiència de Ferzan Ozpetek com a cineasta nascut a Istanbul però educat a Itàlia a partir de la seva etapa universitària. És l'experiència d'algú que sempre serà vist com un estranger en el seu país d'adopció, mentre haurà de patir el recel de part dels seus compatriotes que, a causa de la seva carrera a Itàlia, el veuen com algú que va renunciar als seus origens per abraçar l'estil de vida occidental.
Josep Mir
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
|
