HARRY, UN AMIGO QUE OS QUIERE

Harry, un ami qui vous veut du bien. França. 2000.
Direcció: Dominik Moll.
Guió: Dominik Moll i Gilles Marchand.
Música: David Sinclair Whitaker.
Distribuïdora: Vértigo.
Durada: 117'.
Intèrprets: Sergi Lopez, Laurent Lucas, Mathilde Seigner, Sophie Guillemin.

Premis: César i RNE-Sant Jordi al millor actor (Sergi Lopez).

Sinopsi: Michel i Claire s'enfronten a unes dures vacances. Hi ha una onada de calor, les seves tres filles petites estan fora de control i la granja que han estat restaurant és una font contínua de maldecaps. De sobte, apareix Harry, un amic que farà el que calgui perquè Michel sigui feliç.

L'amic incomprès

Veure Harry, un amigo que os quiere desperta una inquietud estranya que no només té a veure amb la seva respectuosa aproximació als postulats hitchcockians. Més aviat s'identifica amb la simpatia i comprensió que motiva (almenys a títol personal) el Harry del títol. Què és, per definició, el mal? sembla preguntar-se el realitzador Dominik Moll al llarg d'un sostingut metratge en què, partint de la clàssica confrontació de la sacra institució familiar amb l'intrús que amenaça la seva integritat, es perverteixen les formes més arrelades al subgènere. Primer hi ha la radiografia de la llar de Michel, dibuixada mitjançant els crits de la mainada, la influència paterna i la rutina sexual. Elements que donen vida a deliris de grandesa, somnis irrealitzables que turmenten la feixuga existència del protagonista.

Després hi ha Harry, l'amenaçadora materialització d'aquestes utopies; Ell (permeteu-me la majúscula) adopta la forma del monstre quan supera els -discutibles- límits de la moralitat i es planteja anar més enllà del que dicta el pacte social. La pel·lícula és, doncs, un thriller marcadament fantàstic -especialment de plantejaments- on la diferència entre el bé i el mal es dilueix definitivament; Michel aspira a ser el que no és i Harry, en el seu intent d'ajudar-lo, li posa a l'abast el fruit prohibit. Però el poder de la moral és superior, en aquest cas, a les proposicions dionisíaques dels seu excompany de classe.

El principal mèrit de Moll és la seva insospitada capacitat per reinterpretar unes premisses que, en el cinema nord-americà, han estat el detonant d'innombrables apologies de la mediocritat. Harry, un amigo que os quiere, amb la seva austeritat formal, és un producte de vocació arriscada que -i seguint amb les virtuts- es resol amb una cínica declaració de principis que no fa sinó accentuar la dimensió gairebé solidària de l'entranyable Harry. El realitzador fins i tot es permet el luxe d'encadenar un parell de set-pieces dignes de figurar en qualsevol antologia del gènere, com la seqüència inicial en els urinaris de l'estació de servei (executada amb un ús molt, molt hàbil del pla-contraplà) o el petit incident que viu Harry amb un telèfon mòbil que sóna a l'interior d'un vehicle amb sorpresa incorporada. Són moments de notable convicció narrativa que contrasten, a vegades excessivament, amb algunes concessions a l'onirisme que no feien falta en un relat de terror quotidià com aquest.

Les brillants aportacions de Moll a la construcció dramàtica de la història no tindrien el mateix valor sense la presència de Sergi López. La seva intuitiva i excepcional assimilació del personatge, unida a la solvència de Laurent Blanc i la resta de secundaris, resulta imprescindible per entendre el terrorífic dilema que exposa la pel·lícula. I, tornant al principi, amb la virtut afegida de no prendre el nom de Hitchcock en va; aquí les lliçons del mestre no són el pretext per a una successió de calcomanies visuals, sinó que Moll les aplica amb la subtilesa de l'alumne aventatjat sense renunciar a un cert esperit creatiu.