v.o. en anglès, subtitulada en espanyol

«Hedwig and the Angry Inch» és l'espectacular debut en la direcció de John Cameron Mitchell, autor, director i protagonista del musical del mateix títol que va estar tres anys en cartell a l'off-Broadway. I és espectacular per molts motius, començant pel domini que demostra Mitchell com a director, a l'hora de convertir un muntatge teatral que pràcticament era un «one man show» en una pel·lícula perfectament estructurada al voltant d'unes cançons, alguns monòlegs i diversos personatges secundaris. Ja voldria, per exemple, Norman Jewison tenir el domini del tempo cinematogràfic i la capacitat per conjuntar lletres, músiques i diàlegs que demostra aquest director primerenc.

Com a musical, «Hedwig...» es trobaria a mig camí entre la línia clàssica que substituïa els diàlegs per cançons i la de la pel·lícula amb cançons. Les cançons de la pel·lícula fan la funció de monòleg del personatge principal, tant quan reflecteixen els seus pensaments com quan les llança a les seves migradíssimes audiències.

La pel·lícula de Cameron Mitchell es mou entre molts nivells i en tots se'n surt molt bé. La banda sonora té una vitalitat contagiosa que fa que sortim amb ganes de córrer a la botiga de la cantonada a comprar el CD. El compositor i lletrista Stephen Trask ha aconseguit compondre un grapat de cançons que majoritàriament rememoren la línia glam del David Bowie dels anys 70, però en cap cas en fa una paròdia ni una simple imitació, sinó que aconsegueix dotar-les de prou personalitat perquè sonin tan fresques, noves i originals com les de Ziggy Stardust. La utilització d'il·lustracions animades, també pròpia de la cultura pop, és imaginativa, moderna i no només decorativa. L'humor certament agre que desprèn el discurs del personatge combina molt bé amb un toc humanista que dóna categoria a la narració i evita caure en el simple acudit.

La gran troballa de John Cameron Mitchell és el personatge de Hedwig, que ell mateix va interpretar als escenaris (excepte en un període de vacances en què es va buscar un substitut). Víctima, primer, d'una operació de canvi de sexe frustrada i, després, dels enganys amorosos i professionals dels seus amants, la història de Hedwig pot semblar patètica si es resumeix en poques paraules, però la seva actitud i la seva personalitat li donen una dignitat enlluernadora. Traït per un deixeble i amant que li ha robat les cançons i ara omple estadis i apareix a la MTV, Hedwig es dedica a cantar en locals de mala mort amb la mateixa energia i dedicació que si ho fes al Madison Square Garden. Li és igual que el seu públic el formin majoritàriament avis que el miren de reüll mentre mengen palets de lluç. Les seves cançons i la seva personalitat com a showman estan per damunt d'aquesta mena de detalls.

John Cameron Mitchell va ser un dels primers artistes nord-americans que va fer pública la seva homosexualitat quan encara no s'havia generalitzat l'expressió «sortir de l'armari», i tant ell com els altres membres de l'equip artístic de «Hedwig» han participat en marxes a favor dels drets dels homosexuals. La seva pel·lícula, però, no és només un al·legat en aquest sentit, sinó una reflexió molt incisiva sobre la recerca de la pròpia personalitat, paral·lela a la recerca d'un lloc en el món sense deixar de ser un mateix, o fins i tot sense renunciar a ser la persona que ens inventem. Al capdavall, la història de Hedwig és la d'una persona que busca l'amor de la mateixa manera que busca la seva pròpia identitat sexual i social. En aquest sentit se situa l'escena que il·lustra la cançó «L'origen de l'amor» i que pren de Plató la teoria sobre l'enamorament. Només per la bellesa i la imaginació que desprenen aquests deu minuts de metratge ja val la pena veure la pel·lícula.

La indefinició dels rols sexuals està mostrada amb naturalitat i enginy de manera que impregna tots els personatges i la mateixa elecció dels actors. En aquesta línia, un militar americà que es vol lligar Hedwig perquè es pensa que és una noia, no es tira enrere quan descobreix que és un noi. I en una idea genial, exportada de l'obra original, el personatge masculí amb més aspecte de mascle està interpretat (de manera molt creïble) per una actriu, la gens ambigua Miriam Shor, qui ha declarat que al teatre molta gent es resistia a creure que no era un home.

Als Estats Units, tant l'obra original com la pel·lícula són peces de culte que han generat dotzenes de pàgines web personals, clubs de fans i moltes vendes de discos i llibres entre els seguidors incondicionals. I fins i tot aquí, malgrat la diferència idiomàtica, sembla impossible sortir de la projecció sense taral·lejar alguna de les cançons de la banda sonora.

Estrenada al Truffaut poc abans de l'estiu passat, «Hedwig and the Angry Inch» s'ha convertit en una d'aquelles pel·lícules de les quals parla molta més gent que no pas l'ha vista. És per això que ara l'hem tornat a programar, dins aquest cicle de la Filmoteca, com a nova oportunitat per als qui encara no han tingut la sort de descobrir-la.