En un edifici d'Hong-Kong, just un dia de l'any 1962 que potser ho és del mes de juny, una dona hi entra per llogar una habitació i un home també en busca una allà mateix. Amb la seva parella respectiva, l'home (excel·lent Tony Leung) i la dona (fascinant Maggie Cheung) viuran en habitacions pròximes, coincidiran al passadís comú i compartiran cada vegada més moments en l'absència dels altres i amb les murmuracions dels veïns. Poc veurem de les seves habitacions (petits espais d'una ciutat on la superpoblació potser obliga a un mínim àmbit privat) i tampoc mai no veurem del tot aquells amb els quals estan casats. Absents, doncs, aquests últims i sempre al mateix temps, l'home i la dona es converteixen en dos solitaris que s'acompanyen. En una de les trobades, l'observació de les coses repetides (un mateix bolso, una mateixa corbata) els posa sobre la pista que els seus respectius mantenen una relació d'amants. Mentrestant, ens adonem que viuen un procés d'enamorament sense gairebé contacte (ells no volen ser com els altres), a la manera extrema de com Wong Kar-Wai ha fet present (remetem-nos a Chungking Express i Happy Together) la impossibilitat de l'amor o el seu constant ajornament.
El material argumental podria convidar a melodramàtiques i previsibles escenes de gelosia i de ruptura, a moments de passió desbordada o viscuda amb un dolor explícit. Wong Kar-Wai, però, transcendeix l'argument mínim, i fins sovintejat, amb una exquisida i subtil exhibició d'estil que converteix In the Mood for Love en un fascinant poema cinematogràfic de profunda inspiració músical. Si la música té molt a veure amb la repetició d'un tema i les seves variacions, In the mood for love és un film intimament musical en les seves formes. Un mateix passadís, o qualsevol altre espai, es mostrat des de diverses perspectives. Una seqüència sembla idèntica a una d'anterior, però el diferent estampat del vestit suggereix que el temps ha passat. D'una situació amb el mateix punt de partida se n'ofereixen variants que apunten diverses possibilitats del devenir d'una relació. Els gestos es repeteixen i en la repetició és fan memorables, però alhora hi ha un detall fràgil que marca una diferència. En el joc subtil de la repetició i la diferència, fent present la importància dels objectes, amb una proposta intimista que alhora recrea l'estètica d'una època en la seva ciutat, Wong-Kar-Wai mostra i oculta, els personatges diuen i callen, i ens captiva amb la idea del secret que, conformant el sentit de la propia vida, qualsevol pot amagar. Chow (Tony Leung) confessa el seu més íntim i sentit secret dins del forat de la paret d'un temple centenari en un final commovedor. Així, el seu amor transcendeix l'instant, la bellesa efímera, per vincular-se a l'eternitat. Si em permeteu una certa grandiloqüència, com ho fa aquesta pel·lícula sublim d'un dels més grans creadors del cinema actual.
Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
